Teresa Pàmies: Una noia i un soldat. Adesiara

Resum

Una recuperació necessària

 Una noia i un soldat va ser publicada a novembre de l’any passat per l’editorial Adesiara. La seua autora, Teresa Pàmies, la va escriure l’any 1972 a Barcelona, quan va tornar d’un llarg exili. La balaguerina va tractar de publicar-la, però la censura franquista no ho va aprovar i la novel·la es va mantindre inèdita fins que Montserrat Bacardí la va recuperar en aquesta edició amb una introducció molt valuosa.

L’obra ens parla fonamentalment de l’experiència de la Guerra Civil de dos joves al bàndol republicà. L’un és un soldat voluntari que lluita a Aragó i l’altra és una representant de les JSUC a Barcelona. Els dos estaven enamorats des de la infantesa, però es van separar amb el començament de la guerra. Ara tot ha canviat, fa prou temps que no es veuen i ens mostren la seua nova realitat al mateix temps que rememoren la seua infantesa a Balaguer.

No obstant això, cal matissar que el punt de vista predominant és el de Cinta Planes. Com Bacardí afirma seguint les pròpies paraules de l’autora, es tracta d’una autobiografia amb alguns canvis, es a dir, ens trobem amb una obra que podria ser considerada com una autoficció.

A més, és interessant comentar que els punts de vista de la Cinteta, així és com l’anomenen, i el de Ton no són els únics ni són iguals a nivell formal ni estructural. Conviuen com hem dit a la primera i a la quarta part de la novel·la, on es produeix l’amarg retrobament; però a la segona part es narra amb diferents punts de vista la situació terrible de la mare de Cinta, que es queda sola rere la guerra, i la tercera es focalitza en la veu de la jove que conta el seu camí des que va esclatar el conflicte.

Per tant, la veu de Cinteta és la predominant al llarg de l’obra. A diferència de Ton, que va morir els últims dies de guerra i empra el present, ella narra retrospectivament des d’un punt que podem associar amb el moment d’escriptura, ja que se’ns conta com retorna molts anys després a Barcelona, on sabem que Pàmies va escriure l’obra. L’obra està plena d’experiències de la seua infantesa, de la qual deriven els seus ideals. Però destaca la seua vivència de la guerra, molt vinculada al seu ascens polític i amb una gran quantitat d’anècdotes increïbles, com el seu viatge als Estats Units per a recaptar fons d’ajuda a la república.

Contrasta Cinteta com a narradora amb Ton. Ell parla des del present de la guerra i les seus intervencions, més breus que les de la protagonista, semblen fluxos de pensament en els quals el soldat comparteix les seus preocupacions. El punt de vista de Ton enriqueix prou la novel·la, ja que dona una visió molt menys política que la de Cinta i molt vinculada amb el front. Així, se’ns mostra les dues guerres que ocorren al mateix temps durant la Guerra Civil: la política i la militar. I, encara que estan molt relacionades, son molt diferents i afavoriran una evolució distinta del personatges, que quan es retroben a la fi de la guerra i a la fi del llibre, ja no seran els mateixos.

I és que la novel·la no parla a soles de la guerra i de la infantesa, també parla de l’ amor. Un amor que, justament, sembla de novel·la. Els dos protagonistes s’enamoren des que són xiquets, juguen junts i es desenvolupen junts. Però, quan es comença a parlar de casament, la guerra ho interromp tot. Els dos continuen enamorats i s’escriuen, però els preocupa que la relació no siga com abans. L’autora fa un esforç en retardar el seu retrobament per a generar tensió, però es constata finalment, que els seus temors s’havien confirmat.

Pot ser que un dels aspectes més interessants de la novel·la siga que dona un punt de vista complex sobre la guerra civil. No vol dir açò que siga equidistant, al contrari, es posiciona clarament al costat del bàndol republicà. No obstant això, hi ha dos ingredients que allunyen l’obra de Pàmies de la simplificació. El primer és la veu de Ton, que tota l’estona recorda aquell jove que era paies com ell, que parlava català com ell, que va matar i que descobreix al final que va estar obligat a lluitar de l’altre bàndol. Així, el soldat i les seus reflexions seran fonamentals en la construcció de la crítica de la guerra.

Però Cinteta no és tampoc una militant acrítica. És conscient que les coses s’hagueren pogut fer millor al bàndol republicà. De fet, la novel·la es tanca amb els successos de maig de 1937, que mostren de forma clara que l’organització del bàndol republicà va distar de ser perfecta. Sembla, però, molt interessant la reflexió que fa la narradora unes pàgines abans: “¿Com calia fer-les, les coses a Barcelona? [...] Si el poble armat i desbocat hagués tingut una direcció única, serena, intel·ligent, profètica, experimentada, coherent, racional, etc., etc. Però, ¿en coneixeu alguna, d’esbravada popular químicament pura? No amaguem el cap sota l’ala. Allò era inevitable. El que sí que hauria pogut evitar-se és la guerra. I, si es va produir, la culpa no fou del poble”.  

Víctor Barberà Puig

Autoria: Teresa Pàmies

Títol: Una noia i un soldat

Editorial: Adesiara, Martorell, 2023

Pàgines: 266