Raquel Casas: Contracció. Bromera

Resum

CONTRACCIÓ
Autora: Raquel Casas

Títol: Contracció

Editorial: Bromera. Alzira, 2023

Pàgines: 71

Amb aquest poemari, Raquel Casas (Vilanova i la Geltrú, 1974) va guanyar el Premi València, convocat per la Institució Alfons el Magnànim. El llibre s’articula en dues parts: Nus, amb vint-i-un poemes i Membrana, amb vint.

Hi ha versos amb repeticions, que fan de tornaveu, amb paraules tallades i, en molts,  s’entreveu l’ombra de la por, causada per la fragilitat a que la vida ens ha acostumat:

El camí es va desfent en caure la nit. /Llenço molles de pa a prop dels arbres/ per saber tornar sola a casa/ (si em perdo). No tinc por, vaig repetint./ No tinc por./ No tinc por./ No tinc por./ No tinc por./ No en tinc. No en tinc. No en tinc. No en tinc.

A la pàgina vint-i-cinc llegim:

(...) Confondre el nus amb una llaçada./ Parlar. Parlar com si tot,/com si tot a la nit./I esperar./Esperar com si de debò, /com si de veritat estiguessis arribant./Aquestes són/totes les formes de la por.

I a la següent:

(...) Em vas ensenyar a tenir por,/molta por. Por a nedar,/por a ser peix alat i tenir brànquies,/a ser garbuix, esquitx, grumoll./I a remuntar el doll/a poalades.

L’autora també ens mostra l’ombra de la soledat i del silenci. La veu poètica, davant del món i les incerteses, només pot alçar-se, rebel·lar-se. I l’alça, també, per dir-ne les decepcions:

 (...)Creixien/tots en silenci/com espines,/com urpes/com un animal empresonat /com un fetus /mort.

 (...) Espero no haver-me quedat sola /aquí on els trens mai no paren/i que l’ única que ho sàpiga sigui jo.

(...) Tu vas fer veure/que mai no ensopegàvem,/que mai no ens trepitjàvem els peus,/que no hi havia cap esquerda/i que no sabies que l’amor/és aquell cop contra les roques/que et parteix pel mig./Ara estic sola empenyent un roc./De tant en tant m’aturo i miro/el forat que m’han deixat a dins.

La veu poètica mira de cara la mort, la mort del pare, les morts:

 (...) No li fa por morir del tot.

A la pàgina vint-i-nou llegim un excel·lent poema:

Comença el final /(bressol- llit- llitera crua),/el somriure de mon pare / desglaçant una crosta immensa./He oblidat pentinar-lo,/tallar-li les ungles arran,/escalfar-li les cames,/encendre una espelma de romer,/omplir-li la boca de nenúfars/i llegir-li un bon poema de comiat (...)

I continua:

Abans de callar /em va demanar que no el creméssim./ (...) Des d’aquí, el seu buit se sent millor.

També hi ha lloc per a la prosa poètica: inquietant, despietada:

Avui, un home ha picat a la porta. No ha entrat a casa, no ha agafat la meva cadira ni s’ha assegut a la nostra taula. Era un home mort i els morts arriben sense memòria.

L’autora reflexiona sobre el propi poema, sobre el fet poètic:

            Mira aquest poema,/mira’l./Mira com el guia la mà,/com l’acull una veu de vella./ (...) Mira, mira les paraules com cavalls/desbocats que calen foc/a totes les lletres./ Mira’l!

A Contracció hi ha lloc per a l’amor i el desig, on les imatges són de desassossec:

Però jo duc els budells a la mà /com si fossin un regal lluminós /o una cançó de bressol infinita.

Un amor fet de clarobscurs i desenganys:

(...) I després vam brindar /i ningú no ens va veure /i les dues boques com tolls (...)/i vam témer ser expulsats/i formar xipolls profunds/perquè el got d’on bevíem/ estava esquerdat.

Lloc per a les mancances, que ens acosten, potser, a la soledat:

            (...) Tot ens falta/perquè volem anar lluny,/molt lluny, sempre més lluny,/i obrir camí a un riu espès, /i llaurar el camp de matinada./Però tot va desapareixent i/ només quedo jo /eclipsada,/bonyeguda,/pal  plan  ta  da/amb tot la boira/centellejant al pit.

I un desig indomable:

(...) I jo, un sotrac. /I tu, una mà escolant-se /pel meu sexe molsós. /Abans de treure-la /m’has demanat una pròrroga – un recer- /perquè dins, molt endins de mi, / hi podria viure una bèstia ferotge.

I, per acabar, aquest poema dirigit a Emma Bovary, on l’autora ens recorda com d’ enganyadores poden arribar a ser les aparences:

Jo ho vaig veure, Emma Bovary: /els amants omplen de diàlegs els silencis,/un home sol no és una illa,/un animal alat ja no pot prendre el vol,/unes mans dolces són depredadores,/un que crida mai no plora (...) Totes les veritats -com els primers brots- /estan a punt de desaparèixer.