La poesia, el seny i l’agraïment
Resum
«La poesia és un secret dins un secret dins un secret, etc.»
DOLORS MIQUEL
Començar una ressenya d’un poemari amb la intenció de definir la poesia i la seua funció social és una gosadia i, pel que sembla, resulta inútil. Ja Aristòtil al segle IV aC n’estava entestat a esbrinar els mecanismes d’aquest art que usa les paraules com a eina i com a recurs. Per a ell, la poesia, a diferència de la història, tot i que ambdues eren escrites amb versos, no narrava els fets, sinó el que hauria pogut esdevenir. Eixe era el seu valor i la seua potència. I des d’aquella època no ha cessat l’allau d’intents de definir el que és o ha de ser: «la poesia és la geometria per excel·lència» (Isidoro Ducasse, comte de Lautréamont), «el principi de la poesia és, estrictament i simple, l’aspiració humana cap a una Bellesa superior» (Charles Baudelaire), o ja en aquestes nostres contrades i sense haver-hi res de nou sota el sol, hi trobem l’aforisme de Joan Fuster: «Tots els versos ja estan fets. Parlem de poesia, doncs».
Marisol González Felip (Nules, 1962) ha publicat el 2022 el poemari Antologia cordial, una autoantologia editada per Neopàtria (Alzira), en la col·lecció «Mare Nostrum» dirigida per Manel Alonso i Antoni M. Bonet. L’obra inclou, a més de la tria de poemes, un estudi preliminar de Mireia Ferrando Simón, concís i encertat, que ens ajuda a resseguir la trajectòria i l’obra de l’autora, i n’analitza el contingut i l’estructura del llibre.
Les cinc parts, innominades, en què es divideix aquesta Antologia cordial que ens ocupa contenen un centenar de poemes en total, de diverses èpoques, des de mitjans dels anys vuitanta, els inicis, alguns de publicats (amb indicació al peu del llibre i l’any d’edició), altres d’inèdits (amb data, i de vegades sense), i d’altres dels que no s’hi menciona cap categoria. La tria, com s’ha dit, ha anat a càrrec de l’autora, i malgrat que no es fa constar cap itinerari determinant ni cap intencionalitat que ens done pistes de l’agrupació, les indicacions al peu de cada poema sobre la procedència de les peces ens resulta molt aclaridora. Així, la segona part i la quarta, i també la cinquena, són les més fàcilment identificables.
La part II inclou majoritàriament poemes extrets del llibre Suite de València (2013) confegit amb la referència innegable, i volguda, del mestre Vicent Andrés Estellés, per qui Marisol González mostra inequívoca admiració. Els versos segueixen l’estela del poeta i sovint en reprodueixen la prosòdia, i de vegades la celebèrrima sintaxi: «No hi havia a tot València dues celles com aquelles…» (p. 59).
La part IV està pràcticament formada pels poemes provinents del llibre Paral·lelament a la fosca (1996) i uns pocs de Papallones de dilluns (1995) on l’autora s’apel·la a ella mateixa clarament impel·lida per l’impuls instintiu cap a la supervivència: «Cal tancar amb pany i clau el passat i el verí. Ja no ets qui eres. Ix del forat i desprén-te de la pluja» (p. 114), o es recrimina una certa ingenuïtat sentimental: «Ha estat estúpid per la meua part fer sonar el clàxon […] i el gest poc viu d’alçar-te la mà dues vegades per tal que em reconegueres…» (p. 116). En aquesta part IV trobem alguns exemples de prosa poètica que li permet bastir un discurs més expansiu i alliberat, més eficaç des del punt de vista comunicatiu.
La part V, composta per vint-i-set poemes, dels quals vint-i-cinc pertanyen al llibre Pasqual (2000) que, de nou ens informa l’estudi preliminar de Ferrando, es tracta de l’avi matern, per qui la poeta reconeix una estima reverencial, tot i no haver-lo conegut, atesa la prematura mort d’aquell.
I no seria pertinent deixar sense menció la primera de les parts, la que obri el poemari, on es recull un seguit de poemes «dedicats», quasi tots inèdits, amb menció de la persona a qui va adreçada la composició. Començant pel referent, el professor, el poeta, Jaume Pérez Montaner, de qui també pren un poema per posar-lo com a primer dels paratextos («Llunes d’abril / entre cotons morats / naveguen llacs pregons / i s’aturen a l’illa / opaca del record.»). A més, són dedicataris d’aquesta part I, Joan Baptista Campos Cruañes i Manel Garcia Grau, els entranyables i reconeguts poetes castellonencs, ambdós ja finits, Carmelina Sánchez Cutillas, Josep González Clofent, Àngels Gregori, Teresa Pascual… Aquests poemes, vint en total, més que contenir una simple dedicatòria espontània i circumstancial, constaten panegíricament la intenció, la clara voluntat de la poeta d’elogiar, de lloar, des de la lírica, a totes aquestes persones rellevants per al seu món poètic i vital. En cada poema d’aquesta primera part, Marisol González es declara agraïda, cantant les virtuts i, així, reconeixent clar i net un sentiment pregon de benvolença sincera.
Com remarca Mireia Ferrando Simón a la presentació, la poesia de Marisol González es caracteritza per la construcció a partir de les vivències pròpies del seu món poètic, centrat sovint en «exterioritzar els mals, el desencís, el conflicte intern. La paraula és, tothora, terapèutica.» (p. 10). Aquest univers del jo, de l’experiència viscuda, en aquests moments tan en primera línia, després del premi Nobel de Literatura 2022 atorgat a Annie Ernaux, és la base de la creació de Marisol González, i que manté des dels seus inicis com a poeta. Una autoficció, si se’ns permet, que resta embolcallada per les imatges poètiques i simbòliques més clàssiques: la lluna, l’hivern, la neu, el bosc, l’heura, la mar, l’horabaixa… Tots aquests conceptes constitueixen l’escenari d’aquest àmbit líric personal i íntim.
La poesia de Marisol González Felip es dibuixa en un horitzó franc i net que ens trasllada una personalitat diàfana, marcada i obsedida per la necessitat de superar silencis i ofecs («Res no deté el verd de dilluns», p. 89), sempre amb mesura i seny, i amb sentit agraïment.
«Viure és distraure les flames del bosc» (Marisol González Felip, Contratemps, 2014)
