La ironia i l’ambigüitat com a forma de vida (una interpel·lació a l’autor)
Resum
La primera sorpresa en llegir Ja no és ahir i encara no és demà, d’Antoni Nomen, és la quantitat de referències historicoculturals que conté. En primera instància, doncs, la seva poesia parla del passat. En canvi, el títol es refereix al present. Utilitza el passat com a símbol i ensenyament per als temps actuals?
El poema «Oracle contra Notu» explica un terratrèmol que va devastar un poble de Sicília al segle XVII. Davant la calamitat, les autoritats temien la revolta, tot i que finalment van capgirar la situació i edificar una ciutat nova barroca. La d’ara és una situació similar? La crisi actual genera inestabilitat i perspectives de canvi, que el poder canalitza de forma reaccionària?
Conclou que «L’art ens parla de les formes; / les cròniques, del sofriment». Tot el llibre és la crònica del patiment darrera d’una forma bella. Nomen ironitza però no és gens parnassià, no mistifica. Al penúltim vers els turistes contemplen edificis monumentals, «narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol». Intenteu pronunciar-lo. El vers no es deixa dir amb claredat, narcotitza la llengua. Una conjunció estranya entre forma i contingut obnubila el pensament crític. El glamur ens fa oblidar l’explotació que va caldre per construir-los. Potser la ironia ‒omnipresent ja en un altre llibre que ha publicat enguany, Si això ha de durar‒ constitueixi al capdavall, més que un recurs, la seva substància poètica.
Els dos poemes sobre Ewald Tragy, reviuen dos moments de l’autobiografia de Rilke, els dubtes i les angoixes de l’artista marxant de Praga a Munic. Allò que Rilke busca es desplaça constantment conforme avança, sense assolir-ho, talment un miratge. Serà per Nomen la poesia també un miratge, una aporia, el laberint que ens empresona?
«Hortensi Güell ofegat» recrea el suïcidi d’aquest artista modernista reusenc. Hi trobem un altre tret seu: l’ambigüitat. La capacitat que el text signifiqui coses totalment diferents canviant-ne només la mirada. Com les imatges de la Gestalt interpretables alhora com un ànec i com un conill.
Idealitza la mort voluntària: serena, gairebé un acte de plaer i de plenitud. Tot molt epicuri. No hi ha neguit per haver superat la desesperació sinó perquè ha renunciat a enfrontar-s’hi. Elogi apàtic o elegia desesperada de la mort? Celebració o lament?
«Retrat de Gretl Wittgenstein» detalla la gestació del retrat de Gustav Klimt a aquesta dama. No l’hem de confondre amb Corinna zu Sayn-Wittgenstein, partícip en les corrupteles de la monarquia espanyola. La nostra Gretl és germana del filòsof Ludwig Wittgenstein. Doncs bé, el poema comenta que el nas pintat no agradava a la retratada, que el va retocar un altre artista, i que amb els anys el quadre fou venut.
Em centro en els últims versos: «Signes de llum, matèria dels somnis / són el fluid als reguerons de l’art.» La matèria dels somnis és allò que circula on la gent llença la brutícia. O sigui, que els somnis, allò lluminós i espiritual, sovint els desguassem sense contemplacions. La prova en seria el quadre, apreciat pel net dels Wittgenstein només pel valor pecuniari.
La circumstància contrasta amb la visió sagrada de l’art per Ewald Tragy. Tenim un malentès gegant: l’artista crea per a gent que el paga i no l’entén. Gràcies a això, passat el temps, disposem del que no hem pagat però que ens interessa. Alguna vegada l’art sembla incomunicable, d’altres es produeix el miracle, i genera somnis i llum. De què depèn?
A «Wir werden wissen» torna al to narratiu col·loquial, gairebé burlesc. Diu que el matemàtic Hilbert va demostrar que allò vertader és demostrable i viceversa, i remata que «un “oh” enlluernat s’alçà del públic»; i després parla de Gödel demostrant el contrari, que hi ha veritats sense poder demostrar. Aquesta va ser la tesi triomfant. La realitat és ambigua, la podem afrontar tant com si la poguéssim conèixer com si no poguéssim. Les dues actituds tenen raó, però s’oposen davant la vida. Nomen sembla prendre partit quan assevera: «El jonc flexible resistí el sotrac / millor que l’acer dur. / Mai no sabrem del tot.» Veu així la vida, connectant escepticisme i ironia.
A «Dulce et decorum» critica la poesia bèl·lica: els grans poetes republicans ‒Machado, Hernández, Alberti‒ escrivint versos revolucionaris lluny del front escabrós de la guerra real, no gens heroica ni idealista. Després, en el «Comentari de l’autor», declara no fer poesia de combat, i és cert, ni tan sols és poesia social. Per contra, resulta un àmbit d’ironia i llibertat. Una actitud força combativa.
L’actitud de Nomen em recorda Sòcrates, el qual, sense opinar era capaç de destruir amb la ironia l’opinió dels contertulians i els discursos del poder. Ignoro si Nomen vol fer semblant. Això és molt polític, en el sentit profund de la paraula, entesa com a intervenció en la polis, en la societat.
«Amnèsia» reporta l’afusellament del president Companys. Escriu: «s’ha trencat el temps» i «el crit s’ofegarà / a l’oceà cremat de la raó». Els versos presenten una cesura que, esquerdant visualment el text, esquerda la memòria. Patim amnèsia històrica? Companys ‒i, per extensió, qualsevol víctima‒ tenia raó cridant, però el seu crit serví de poc perquè l’hem oblidat. Tenir raó no garanteix res. Tot plegat, segueixen l’escepticisme i la ironia.
A «Metamorfosi al cinquè any triomfal» un falangista suspèn un examen universitari, entra al despatx del professor i li posa una pistola damunt la taula. El professor l’aprova per «por orden gubernativa». Podríem considerar l’actitud ambigua una metàfora universal del poder. L’ambigüitat, no gens heroica, en una debilitat extrema ofereix una solució puntual de compromís. Vivim ara aquesta tessitura? El poder té, com el pistoler, prou força i prou impunitat fins al punt que només ens quedi l’obediència ambigua?
Nomen em sembla també ambigu perquè critica els discursos del poder sense donar-hi cap alternativa. Amb la qual cosa, la ironia pot derivar en cinisme, i l’escepticisme pot derivar en l’acceptació conformista de l’ordre establert. No dic que ho faci, de fet crec que no ho fa, només n’insinuo la possibilitat. Fins i tot això és interpretable com una virtut, en traspassar la responsabilitat al lector. A què respon el distanciament amb tot i amb ell mateix? El considero molt ambigu: por o valentia? Amaga el seu jo darrera la ironia o el transcendeix a través d’ella? És una forma de protegir el seu ego o de vèncer-lo?
