Olesti terrorista
Resum
Hi trobem un gratar-se furiós la pell sarnosa que habita. Un gratar-se inútil, el de Sarcop, solitari i delirant gratar-se, oníric i brut com la ciutat. Un gratar la pell d’asfalt amb les ungles i deixar-s’hi les ungles i contemplar-se les mans, destrossades, carn oberta i bruta i vivíssima. Hi trobem l’Eduard Olesti (1995), barceloní de Sant Antoni, jove poeta de la urbs, que ha guanyat el cobejat Amadeu Oller per a poetes inèdits el 2022 amb un tríptic ferit que canta la ciutat i el seu temps (que és el nostre) amb uns versos bruts arruixats de claror.
Hi trobem un text formalment eclèctic que passa dels versos escandits i rimats i juganers a la prosa poètica directament vomitada. Hi trobem que el poeta s’encomana a la repetició, i obté un treball unitari i consistent: des de l’anàfora i la catàfora en el poema, com podem veure en aquest que segueix, de ressons shakespearians: «el món és un teatre idiota / governat per governants idiotes / on actuen actors idiotes / aplaudits per un públic idiota […]», fins a les repeticions d’elements que van bastint el moll de l’os del poemari, passant per les repeticions mètriques o de preposicions o de verbs.
Hi trobem la decadència de la ciutat malalta, la hipocresia, les màscares de por que configuren la cara dels corbs. Hi trobem, com ja podeu intuir, el món del teatre, escenaris, actors, màscares i públic, un món que és el del poeta, també estudiant de direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona i amb una obra dramàtica incipient però reconeguda (va guanyar el Premi Ses Salines 2021 per El recel dels núvols i forma part de la companyia de teatre i performances diverses Trashèdia AP-7). Hi trobem, també, la performance, el crim, l’atemptat. Hi trobem, encara, en un altre ordre de coses, fins i tot aforismes, recollits o esparsos entre els versos (engrunetes de Fuster?) tant en la veu del jo poeta com en la dels coloms de la ciutat.
Hi trobem una veu, la d’Olesti, tendra encara però agosarada, que de vegades fingeix ocultar-se ell també rere una dubtosa màscara, en el seu cas d’ingenuïtat, amb un llenguatge planer i plantejaments simples, gens rebuscats, però efectius en la recerca del poeta –«a mi m’agradaria ser terrorista, perquè tota la gent guai i poderosa que conec és terrorista»– comença el que és, al meu parer, un dels millors poemes del recull. Hi trobem, així, poemes sovint empeltats d’imatges gore, d’una violència buscada: «m’agradaria ser mare d’un neonazi i ofegar-lo en una banyera plena de sang de bou», tot ell de to brut i decadent, com qui contempla la ciutat inhòspita després de la visita de l’àngel, o qui sent encara la presència de l’àngel en girar un cantó inhòspit de la ciutat. Amarg, però en cap cas afectat.
Hi trobem, també, sobtades consignes proclamables –«esberlem l’esberlable»– i sovint sorgides d’un imaginari polític, de to anarquista: «la veritat és un parlament incendiant-se» o «aina ets preciosa com un dictador a la forca». I és que trobem que Sarcop és també l’amor de l’heroi romàntic entre els gratacels en ruïnes que canta a l’estimada, malgrat el judici contra el romanticisme d’aquell que fita el poeta mentre escriu un poema, amb una «moixaina sintàctica» que proclama que «l’amor […] està sur tot», aturat al mig de la vorera. Trobem que aquell que el jutja és potser ell mateix, rendit davant un amor que només aquell qui el passa el pot comprendre, contemplar en tota la seua magnitud, un amor que es mostra ridícul als ulls del no iniciat, als ulls potser d’aquell que ja no.
Hi trobem la presència de l’ofici, l’escriure, el voler escriure, l’aturar-se a escriure, la paraula escriure, la paraula poema i la paraula metàfora i la paraula dir i la paraula paraula. Hi trobem sovint el jove, el poeta, escrivint a la ciutat, fonent vida i escriptura, com si aquesta última fos l’aliment del poeta, sol que el nodreix i el fa pujar cap a la llum: «i jo escric i les plantes busquen el sol». Hi trobem somnis que es fan carn o carn de somnis que no són, una migdiada que esdevé magistralment una pietat i la música de Bach com a banda sonora del gran poema d’imatges que és Sarcop, i una recurrent finestra d’un pis d’estudiants «a la Rambla, entre el KFC, la Guàrdia Urbana, la misèria i les botigues de souvenirs»¸ des d’on el poeta indiscret observa l’anar fent o anar desfent de la ciutat infectada.
Hi trobem, en el títol, el nom del medicament per combatre la sarna que, «com l’amor», diu el poeta, «sempre torna». Hi trobem, per tant, un remei provisional, un espentar la malaltia, un intent o fingiment de calma per sufocar la pell encesa de la ciutat. Hi trobem, a les portes del poemari, l’epitafi del poeta en un bell alexandrí que no diré. Hi trobem la veu del jove Olesti perpetrant l’atemptat que l’ungeix públicament com a terrorista. Si, segons Fuster, llegir Kafka és una masturbació sense plaer, podem dir, sense el seu permís, que llegir Olesti és un gratar-se sense calma. No llegiu més ressenyes i aneu a trobar-lo.
