Les Falles, negres i criminals

Resum

No hi ha dubte que les Falles ‒com totes les festes‒ estan envoltades de tòpics i un dels que l’acompanyen de manera recurrent ‒el qual ha acabat esdevenint un lament‒ és el de la manca de novel·les o obres de ficció que hagen pres la festa fallera com a material per a la creació literària. Per pal·liar aquest buit va nàixer fa dos anys el premi Novel·la i Falles que convoca l’Ajuntament de Cullera, una excel·lent iniciativa per a tractar amb normalitat literària un fenomen social i cultural de la magnitud de la festa fallera.

En tot cas, com que els tòpics se sustenten sobre una part de raó, però també sobre una altra part d’inexactitud, hauríem de fer memòria i recordar el fil ‒amb un obstinada voluntat de continuïtat‒ que connecta les Falles amb la literatura de ficció i que arranca en els relats curts apareguts des del 1912 en revistes i anuaris fallers (sempre present el Pensat i Fet, però també moltes altres capçaleres) o en publicacions com El conte del diumenge i, que continua en els contes publicats en llibrets de falla o en els concursos organitzats per algunes comissions, i que es manté en els nostres dies gràcies a iniciatives com el concurs de contes d’El Turista Fallero (amb 23 edicions ja).

Evidentment, en la majoria dels casos es tracta de relats i contes, obres d’extensió breu, però també s’han de rescatar de l’oblit aquelles novel·les que tenen la seua ambientació en les Falles, en què la festa funciona com a escenari per al desenvolupament de la història. Parlem de precedents destacats, com ara Nit de Foc (Premi Ciutat de València l’any 1990), de Vicent Marqués, o Orangetown (2012), de Salvador Pons. A aquestes hauríem d’afegir-ne d’altres com per exemple Per la senda de les flors (2021), de Leo Climent, guanyadora de la primera edició de l’esmentat premi de Cullera. Aproximacions literàries a la festa que tenen en comú la seua adscripció a la novel·la negra, qüestió aquesta que mereixeria una reflexió més àmplia.

Seguint aquest camí, trobem Monumental, novel·la de Joan Canela i Jordi Colonques, que és la tercera obra escrita a quatre mans per aquesta societat literària que va començar l’any 2017 amb Napalm (Premi València Negra de 2018) i va continuar el 2021 amb una incursió en la literatura infantil amb Aitana i les feres (XXX Premi Samaruc de Literatura Infantil). Com en els cas dels precedents adés esmentats, els autors opten per seguir els models del gènere negre, fent de la novel·la un vehicle per a explicar la societat de manera crítica. Així, denúncia i crítica social es donen la mà en un llibre amb un pes determinant de l’acció, que transcorre a un ritme accelerat marcat pel mateix desenvolupament del calendari faller.

Al llarg de les seues planes, hi veiem desfilar elements com ara la corrupció urbanística, les màfies estrangeres o les connexions amb la política, però també la monumentalitat ‒o el colossalisme‒ de la festa fallera. Aquesta monumentalitat de la festa, emmarcada en un joc de fastos i megalomania, s’amplia en el llibre al conjunt de la societat, amb la cara més visible en les voraces operacions urbanístiques. És així com els autors ens interpel·len perquè identifiquem elements de la nostra història recent, però no passada, ja que continuen formant part d’un present ben amenaçador. Sens dubte, la multiplicitat d’escenaris en què transcorre l’acció contribueix a reforçar aquesta idea.

Tractant-se d’una novel·la negra, al servici de l’obra es posen alguns dels recursos habituals del gènere, entre els quals destaca la contraposició entre la parella protagonista d’inspectors, de caràcters oposats. Uns personatges que el lector ‒els autors ja ho han comentat en alguna entrevista‒ espera que puguen tindre continuïtat i desenvolupar-se en pròximes novel·les.

D’altra banda, sent una novel·la sobre Falles, s’ha de destacar que els autors no defugen la intervenció en el «debat faller», i ho fan des d’una posició de complicitat amb la festa. Així, la paralització de la vida quotidiana que la festa fallera opera sobre la ciutat, lluny del clixé crític, esdevé un recurs per al desenvolupament de l’acció. De la mateixa manera, la reivindicació de l’ús de materials menys contaminants en la construcció de les falles està perfectament inserida en la trama.

En tot cas, s’ha d’assenyalar que aquest reeixit acoblament de les Falles amb la novel·la es veu pertorbat per alguns elements. És el cas de l’ús de l’expressió «mestre faller» que, si bé no és inusual, resulta estranya posada en boca d’un faller per a referir-se a un artista faller. O algunes distorsions del calendari (el 19 de març ja no es fa l’Ofrena o la Nit del Foc és la que va del 18 al 19 i no la següent). Són detalls que no resten valor a l’obra, però que de segur crearan una certa dissonància en el lector més faller i que, en tot cas, resulten fàcilment solucionables en una ‒esperem‒ segona edició.