El que la militarització ens va fer a totes
Resum
Escriure sobre les desfetes de les ocupacions, de la guerra, dels colps d’estat, de governs legítims és dolorosíssim. Però ho és més encara dels efectes sobre la gent que els va patir. Per qüestions de militància i de formació acadèmica m’ha tocat llegir algunes coses de memòria, de segons fills, d’hegemonia i de tortura. I és justament el que ací llegim. Però, sobretot, el que trobem són subjectes travessats no únicament per la memòria, també per l’ocupació, per la llengua que parlen, per l’escriptura triada, per les coses que han fet d’ells.
Aquest llibre potser no serà un llibre de poesia, un llibre de narrativa, tampoc un fanzín ni un llibre de fotografia. Aquest llibre és palesament un artefacte de memòria, fet de retalls, de fonts primàries, de veus passades per la literatura, que aglutina missatges, dibuixos d’orfes per la dominació i el seu testimoni. A la manera de La noche de Tlatelolco, d’Elena Poniatowska, Don Mee Choi disposa els fragments i els dona una progressió expressiva i en basteix un relat.
No res del que hi ha ací és triat, o sí. Don Mee Choi adquireix la tasca de suportar dues funcions memorístiques, la de suportar la pròpia seua, en tant que filla d’exiliat, i la de la seua família i testimonis d’altres persones que van patir els efectes de l’ocupació. Un altre es crea a dins de Corea del Sud, aquell que és de Corea, però va contra una part de la població coreana. L’enemic és assenyalat pels aparells repressius de l’Estat: el ferotge monstre del comunisme. En nom de la mencionada causa anticomunista milers de persones són assassinades. Potser resulta familiar. La terrible qüestió és que tot açò ens sona i la memòria es construeix constantment al voltant d’aquesta oposició. L’hegemonia del món es fonamenta al voltant de l’oposició al comunisme i destrueix estructures i persones: «Els anomenats comunistes eren majoritàriament agricultors, ancians, dones, nens que vivien en pobles sota les anomenades muntanyes comunistes on els combatents anticolonials guerrillers s’amagaven durant el dia i baixaven de nit per recollir provisions».
Don Mee Choi problematitza des de la seua formació i assenyala les limitacions de la tasca traductora que li impedeix fer la translació de l’horror de tots aquests fets. Un poc com la poesia, batalla amb el llenguatge i és travessada per la neollengua de la neocolònia. Al cap i a la fi, hi ha conceptes molt clars i per a aquests s’invoca a Althusser i s’assenyalen els darrerament esmentats aparells repressius de l’Estat.
Tot això ho fa a Colònia DMZ, en una gran edició pensada per Raig Verd, amb traducció d’Anton Pujol i Joan-Elies Adell i guanyadora del National Book Award 2020. Després d’una campanya de micromecenatge exitosa han aconseguit publicar aquesta obra polifònica i tan necessària en català. Com a mesura per desafiar l’oblit, els textos poètics esdevenen un dispositiu de memòria i un punt de trobada particular i col·lectiu. Assenyalar les ferides pròpies i de la societat, cauteritzar-les i fer-ne justícia és el deure de tota societat civilitzada i veritablement democràtica. Les primeres passes, assenyalar els perpetradors, posar-los paraules, i contar la història des del punt de vista dels vençuts (però resistents) ja és una realitat a la neocolònia.
L’actualitat ens mostra una Corea del Sud que encara arrossega estructures d’aquesta època. L’hereva Park-Hee va eixir del govern perquè van enxampar-la en un cas de corrupció estatal. Les societats no tenen memòria i per això voten nissagues. Tal vegada, la literatura siga al lloc triat on s’evidencien aquestes dinàmiques dramàtiques i autosabotejadores.
