Viure per sempre dins d’un llibre
Resum
La nova novel·la de Sebastià Portell fa aquella olor tan característica del despatx tancat que s’amagava al fons del passadís de casa de l’àvia. Aquella cambra fosca, misteriosa, que, a banda de custodiar els més íntims secrets familiars, guardava sota capes de pols i llençols blancs el quadre majestuós de la besàvia amb el collar de perles i algunes escultures pesants, testimonis del pas del temps. Aquí, però, l’autor –com si algú hagués apujat les persianes velles de l’estudi– ha sabut com treure la pols i ha il·luminat tots els objectes amagats amb una altra llum. D’aquests, se’n destaca una escultura estranya, la d’lsmael Smith, pintor, escultor i gravador català de començament del segle XX. Portell, però, no ens en presentarà la figura directament, sinó que, mitjançant un joc de veus, estils i salts temporals, la mostrarà a partir d’altres escultures que van rodejar l’artista durant la seva escalada a les altures i la seva caiguda més decadent a l’oblit.
Des de la veïna dels seus últims dies fins a la mainadera dels seus primers, passant per la mare (que més d’un cop es manifesta com l’eco de Bernarda Alba) que l’abriga, fins al germà que el condemna, es defineix una societat burgesa catalana caduca, hipòcrita i buida, les ànsies de transcendència de la qual ja no troben unes formes d’expressió que encaixin amb un imaginari propi. Portell plasma aquest sentiment en forma d’al·lusions subtils a la mort: no hi ha component que no presagiï, d’una manera o altra, el declivi cultural i vital de totes i cadascuna de les peces d’aquesta galeria coral.
A Ismael Smith el món se li queda petit i n’ha de crear un de més personal, potser fins i tot més honest i artísticament humà. Però arribarem mai a copsar-lo? Les aproximacions que se’n fan no són mai definitives i ni molt menys esclaridores de qui va ser (o per què va ser així) el protagonista, aquesta tampoc és la intenció principal, ni tan sols se’ns mostra com algú moralment exemplar. El que compta i emana de tots els elements que configuren l’obra són les esquerdes: l’esquerda de la hipocresia, de la soledat, de la incomprensió, de la dissidència sexual, de l’èxit i del fracàs, de l’art i la vida, del seny i la follia, la de la realitat i la ficció. A partir d’una comicitat amarga, irònica i colpidora, que s’escola per totes aquestes fissures esculpides en l’obra, passegem pel museu de l’univers excèntric de Smith. Tot això no està exempt d’una reflexió profunda sobre l’art i el significat de ser un creador, preguntes que no només tenen sentit en el moment en què es contextualitzen (una primera meitat del segle XX on van néixer les veus disruptores de les avantguardes), sinó també avui dia. Són interpel·lacions a l’actualitat: què fa que algú sigui artista? Fins a quin punt el món de l’art, les galeries, les exposicions… són un dispositiu de poder? Qui pot dir què és art? I sobretot: hauria tingut la mateixa sort Ismael Smith un segle després?
Sebastià Portell ha fet una tasca admirable de documentació i és gràcies a això, i a com conforma la novel·la a través de citacions reals de l’artista, que el joc entre ficció i realitat es filtra sense fer soroll durant tota la lectura. El retrat d’Ismael Smith que se’n destil·la beu de les seves creacions i sentències: quina millor manera d’estructurar una personalitat complexa i profunda que posant a la seva boca les seves paraules? A tot allò que va dir l’artista, només li quedava vertebrar tot un cos, o una escultura, per poder perviure a la ment dels lectors actuals.
Les altures es desplega com la cua dels paons, plena d’ulls, de bellesa i de noblesa, però també de mort; i al bell mig, ell, Ismael Smith, observat per aquests ulls colorits, esdevé el desconegut veí depravat, el nen estrany i misteriós, el fill protegit, l’amic geni, el germà boig… però, per sobre de tot, es converteix en el personatge literari que viurà, per sempre, dins d’un llibre.
