Fugint de la hipèrbole i de la genuflexió
Resum
Si la ciutat de València era per a Rafa Lahuerta una ciutat desmemoriada, aquesta novel·la de Miquel Nadal Tàrrega, Premi Lletraferit de novel·la de l’any 2021, és una nova contribució a no ser-ho.
Plantejada com el recorregut per una nissaga valenciana unida a partir del tercer esglaó pel nom de Càndid, presenta un recorregut per la ciutat de València a través de dates significatives caracteritzades en la major part dels capítols amb un adjectiu o sintagma definidor: de 1865, La ciutat sense muralles, i 1885, La ciutat de les avingudes, fins a 2020, La ciutat de les ferides, i 2022, La ciutat retrobada. El nom dels protagonistes no és en absolut casual. D’estirp republicana, va ser escollit en homenatge a Voltaire ni més ni menys que per Fèlix Azzatti, però en la seua repetició generació rere generació assoleix també el significat simbòlic ja anunciat en el pròleg, «Les raons de Càndid»: «Un Càndid biogràfic, que sumaria totes les biografies, i que seria alhora el símbol de la ciutat Càndida, enganyada i plàcida, lleial i fidelíssima, la gran genuflexa, disposada sempre a creure la redempció que mai serà procurada».
El fil argumental de la novel·la és el menys important de tot. De fet, cada capítol és en bona mesura un assaig, un panorama que caracteritza de manera solvent el moment històric triat, i hi situa aquesta família. Ho fa amb una prosa per moments barroca, plena d’intertextualitats, filades a sovint amb ironia. Es desenvolupa així una teoria, una interpretació global de la història de la ciutat i les seues classes mitjanes, enlluernades a través de les generacions per les promeses d’un futur il·lusori de riquesa i esplendor que ha de nàixer paradoxalment de la destrucció del que és propi i característic i també de les esperances posades, ciutat dues vegades lleial, moltes més en realitat, en ser reconeguda per Madrid, en el fet que Espanya es digne alguna volta a retornar una part de les glòries oferides, ciutat «condemnada al debat sempitern entre la hipèrbole i la genuflexió». Per això la novel·la s’inicia el 1865, l’any de la destrucció de les muralles, i anirà traçant tot un enfilall d’enderrocs i destruccions: el barri de pescadors, el riu mateix, i sobretot l’horta, urbanitzada i assolada, destruïda per la Solució Sud. «Davall de l’asfalt i de les llambordes no estava la platja. Estaven les sendes i el camí», conclourà l’últim de la nissaga mentre du a terme el seu acte simbòlic de reparació.
En les seues pàgines sentim bullir la ciutat burgesa i liberal, republicana i progressista, cantonal i regionalista, més amant dels somnis del progrés que de la memòria, la ciutat que mistifica l’horta i la barraca mentre les destrueix. I a més de les referències intertextuals la prosa de Nadal Tàrrega fila noms propis, la dels prohoms oblidats, però també la dels topònims, els camins i les alqueries esborrades per la urbanització inclement, per la cobdícia especuladora, per la corrupció, per l’auto-odi i el menysteniment de les mateixes classes dominants que s’omplin la boca de valenciania.
En resum, encara que sense la potència narrativa de Noruega, Càndid n’és un bon complement. En certa mesura és una mostra valenciana d’aquell gènere tan de Ricardo Píglia que és l’assaig-ficció. I, com ell, tracta de trobar respostes, d’interpretar el relat de la identitat, de desfilar el cabdell de les identificacions, i també de reconstruir la nissaga, la genealogia amagada o oblidada. Al remat, des de l’estima profunda, però també des de la posició retrobada de l’intel·lectual, que interpreta a partir de l’erudició, un nou acostament molt interessant a aquest propòsit tan necessari de pensar València des d’ella mateixa, el País Valencià des d’ell mateix, sense complaença ni alienitat. Per dir-ho amb les paraules de la novel·la, fugint de la hipèrbole i de la genuflexió.
