Orbitar els forats negres en una realitat fragmentada

Resum

La lectura d’aquesta novel·la s’entona i s’acompanya amb una tassa de cafè calent i Ludwig van Beethoven sonant de fons. Un mi punxant que s’allarga i penetra fort a la vida, en singular, i a les pèrdues, en plural, dels protagonistes de la història. D’una mateixa melodia es despengen quatre veus: Blanca, Juli, Lucía i Sergi. Totes acompanyades de l’Esteve. Cada una d’elles en constant dissonància. Guilera repassa desig, atracció, vida i mort o què hi ha en l’espai buit que es deixa en la falta d’una presència. Cossos ínfims i de curta mira, amb les seves existències breus, que la mateixa extensió quàntica ‒com apunta la veu narradora‒ empeny avall d’una espiral pronunciada que acaba al forat negre. On va la matèria absorbida?

Una família amb molts espais buits, i una paret transparent i gruixuda on la música rebota perquè no s’hi pot endinsar, s’enfronta a un gran salt. Una mort o un suïcidi. A partir d’aquest punt, la Lucía es pregunta on va tot allò que desapareix o tot allò que no es diu, tot allò que ningú recull perquè quelcom s’ho empassa sense saber què ve després: trobar la resposta és l’única solució per refer-se. La Lucía ho explica molt bé als alumnes del seu seminari d’universitat. Les coses passen i l’única certesa és que no poden viatjar més ràpides que la llum. No és possible la transició d’alguna cosa al no-res: «El forat negre com una absència, el camp gravitatori com un dolor». Així doncs, si no existeix el repòs absolut, i l’univers és un murmuri constant, per què desapareix un cos o la memòria?

La Lucía, cansada de buscar un motiu per entendre la seva realitat marcada per la mort d’en Sergi, viu arrelada a la creença d’un amor que pot amb tot. Un amor que hauria d’haver superat la malaltia i, en canvi, ha quedat sol orbitant entorn d’una absència. Un amor que també ha de salvar en Juli. Guilera fa referència a aquestes malalties, de vegades tabús, que no només afecten el malalt sinó que produeixen canvis a les persones que graviten al seu voltant: la bipolaritat i l’Alzheimer. Dins aquest horitzó on són les altres meitats d’en Sergi i en Juli?

L’autora divideix la novel·la en dues parts: primer «Les ones» i després «L’escuma». Una picada d’ullet a Woolf, però, sobretot, dues formes d’entendre la realitat. Les ones com allò llunyà que anul·la l’equilibri, i l’escuma com el que queda després de la pèrdua, la fragmentació. El que uneix les dues parts és una mort que ens recorda la teoria segons la qual és impossible de desaparèixer, només podem transformar. Sempre estem en constant moviment. I amb aquest ritme la història ens narra i ens deixa recollir tan sols una realitat fragmentada que trobarem a cada cantonada. Una vida rutinària de lluny, però amb una disgregació ininterrompuda que tenim tan a prop.

Una novel·la plena de metàfores i plena de situacions de desgast de les relacions personals. La Blanca, ferma i precisa, arrelada a un llaç pesant. I la Lucía, un amor i un estira i arronsa que no s’atura, cercant la cremallera, la costura de l’espai-temps. La primera protagonista queda en l’etern repòs marcant el ritme i l’altra es precipita cap a l’abisme. Malgrat que a l’inici la lectura pugui confondre el lector, a cada capítol es van descobrint les vulnerabilitats i les partícules que constitueixen els personatges de l’opera prima d’Helena Guilera i Recoder. Els científics no es posen d’acord en què s’amaga rere les estrelles que s’apaguen i rere els forats negres, però aquí ho sabrem: l’evaporació dels forats negres és l’acabament del dolor i una mena de retorn als dies més feliços d’això que anomenem vida.