Quan no trobes la calma a cap lloc, torna a Benià
Resum
En Històries de lluna vella, de Josep Colomer, ens trobem de nou amb el poble de Benià. En aquesta ocasió, Benià, ja no és un nom desconegut com ho va ser en Les espines del peix. A hores d’ara, Benià s’ha equiparat a Macondo. I com ja va fer García Márquez en moltes de les seus obres, aquest poble fictici, constitueix l’imaginari més immediat de Josep Colomer per a contar-nos un grapat d’anècdotes dels seus conveïns.
Amb tot, hi ha algunes qüestions que ens venen a la ment, com ara d’on ha sorgit el nom de Benià; o quin ha estat el detonant de l’autor per concebre l’univers benianer. Sobre la primera, podem dir sense por a equivocar-nos que el prefix «beni-», és el nom d’un bon grapat de pobles valencians de procedència morisca, amb el significat de ‘fills de’…, com ho és també el Poble Nou de Benitatxell, d’on és Colomer, i ja que estem podem afegir que la «-a» és la primera lletra de l’abecedari, un detall que ens ha fet pensar que estem davant d’un bon narrador d’històries. Respecte de la segona podem deduir que Colomer, com a bon observador del territori que l’envolta, ha aprofitat aquesta ficció i alguns records personals per configurar el món benianer plasmant-hi tot allò que el corca per dins. Un món en el qual trobem, esbossats amb quatre ratlles, personatges senzills que ens arriben a commoure, «Albina és gran com l’avia, alta i amb els malucs amples, que contrasten amb l’esquena estreta i els muscles caiguts» o «Amadeu Solfa té el cap gros, desficaciat, li costa de trobar boines adequades quan es fan velles».
En Històries de lluna vella ens retrobem amb vells coneguts com Severí Llanterna, l’alcalde Sebastià Casabona, o els Benavent del cinema Benavent. Ara bé, el temps no ha passat debades, la modernitat s’ha escolat per les escletxes tot instal·lant-se a les cases, encara que hi ha tradicions arrelades que s’entesten a sobreviure. De fet, «a Benià tothom mira la lluna abans de fer un pas» perquè d’allò depèn l’èxit o el fracàs de la mampresa. Feliu Ferrer, de malnom el Manxego, juntament amb el seu cunyat Salvador Sorell, el Ceba, inicien un comboi en ple migdia del mes de juliol transportant pels carrers deserts de Benià una caixa semblant a un taüt, en un carro convenientment aparellat i estirat per l’ase tord de nom Bescuit. Arribats al numero dotze del carrer Major, els espera l’amo de la casa, Bonaventura Benanat. Descarreguen l’embalum, el dipositen al mig de la casa i procedeixen a desembalar-lo: «Pas a pas, despullen el fardell com qui desfulla una rosa. I, d’improvís, davant dels ulls atònits de la concurrència, compareix, blanca, radiant, immaculada, una nevera marca Fagor». Les peripècies no acaben en el moment de destapar la caixa, això només és el començament del relat, tot i que les desgràcies ocorregudes ben bé poden haver sigut per haver dut la nevera quan la lluna amb prou faenes començava a minvar. Un altre relat conta que, quan Modest Ribera, el Saladurer, va anar un dia a Gandia a comprar sardines salades i bull sec de tonyina per a la tenda de saladura i confitures que tenia a Benià i va veure funcionar un televisor en un bar on havia entrat a fer-se un cafè, no va parar fins que el va tindre instal·lat a casa. Això va ser el motiu que deixara d’anar al cine i que pronosticara la fi del cinema. També hi ha Calpúrnia, mestressa de casa que vol treballar fora, i té intenció d’endur-se la Vespa que l’home ha comprat per a passejar la família pels voltants de Benià. La sogra, educada en la més estricta vigilància de les normes en nom del patriarcat, quan pot punxa el fill dient-li: «no la deixes, Segismund, seríem la vergonya del poble… de la família… Ai, fill meu, quina desgracia més gran! Tot per culpa de la Vespa. Ja et vaig dir que t’esperares a la lluna vella per comprar-te-la».
Però… això no és tot, passen moltes més coses que no desvetllarem ara, la lectura de les quals ens farà passar una estona ben divertida mentre descobrim un món que a hores d’ara està en vies de desaparició.
