Parlar d’allò que parla
Resum
El gran i quasi lisèrgic Pere Calders, en un conte de les seues Cròniques de la veritat oculta, relata el que li passa al protagonista quan, en una fira, entropessa amb un individu idèntic a ell, talment un reflex perfecte en un espill; ho troba tan absolutament intolerable que s’abraonen l’un contra l’altre com dues bèsties ferides, fins que un policia finalment els separa, tot donant la raó al protagonista: «No hi ha delicte. Jo hauria fet igual».
Aquest és en certa manera el fil conductor dels set assajos breus que Antoni Defez aplega en el llibre d’Edicions del Bullent: la persistent voluntat humana de se[nti]r[-nos] autèntics i irrepetibles, diferenciats de la resta, i els diversos recursos possibles que emprem per a sentir que ho aconseguim: des de l’expressió artística fins al nacionalisme, des de l’estil en l’escriptura i en l’expressió oral fins a la manera de deixar record de nosaltres mateixos enfront de l’oblit de la mort, etc. Fet i fet, una recerca constant i multiforme de la pròpia veu pròpia… Tan iguals com som els humans, i tan diferents com volem ser!
L’enginyós títol del llibre és ja una declaració de principis sobre el seu contingut i sobre els interessos de l’autor, no sols per l’original col·locació de l’adjectiu davant i darrere del substantiu ‒amb el corresponent canvi semàntic del sintagma‒ sinó també i alhora perquè estem davant d’un llibre aclaparadorament lingüístic pels quatre costats: els humans [són] uns éssers que juguen i imaginen, sobretot en i amb el llenguatge, i que es busquen a si mateixos. Semblava que la filosofia del llenguatge era la filosofia del segle XX, però llegint el llibre de Defez, sospitem que també vol continuar sent-ho al segle XXI.
Sobre aquesta estranya i increïble eina anomenada llenguatge, que té la propietat de parlar sobre ella mateixa, que no està gens clar si és capaç de tocar verament la realitat o si tot és metàfora, portem, pel cap baix, 2 500 anys reflexionant, però molt intensivament des del segle XX. I no sembla que la cosa puga eixir-se’n d’ella mateixa, sinó que, potser, tot plegat és un agua que no desemboca. A açò li hem de sumar tota la reflexió des de la segona part del segle XX fins al present sobre si tot el que fem és discurs lingüístic, històries, narració, discurs, reconstrucció i relat, amb el perillós corol·lari segons el qual la realitat objectiva no existiria… I sí que existeix!
Al llarg del llibre desfilen un bon reguitzell de personatges molt lingüístics, com, d’entre altres, Vinyoli («Les paraules ho són ara tot o gairebé tot per a mi») o Wittgenstein («Les fronteres de la meua llengua són les fronteres de la meua realitat»), i s’hi ordeixen tota una sèrie d’agudes i punyents reflexions sobre poesia i escriptura, sobre les implicacions autèntiques del carpe diem (triar com viure!), sobre què és o què fa a una nació, sobre el cos i la mort i les implicacions en la busca de veu pròpia, sobre la vivència del paisatge… Ens semblen deliciosos els apunts sobre la poesia de Vinyoli (una bona invitació a la seua lectura!) i, d’altra banda, trobem un poc prou exagerada la inclusió de bibliografia al final de cada capítol…
No hem pogut deixar de somriure fusterianament arran d’una anècdota sobre… Fuster (ara que se’ns ha fet centenari el pensador de Sueca), que dona peu a les reflexions del capítol sisé del llibre. S’hi contraposen l’intel·lectual caminant ‒trescador de les altures alpines! ‒ Nietzsche a l’intel·lectual sedentariot Fuster, que, tot i escriure un formidable Viatge pel País Valencià, no li troba el més mínim al·licient a pujar al nostre Penyagolosa i contemplar el paisatge des del cim: «jo, sedentari i més aviat temorenc, desisteixo de comprovar-ho per mi mateix». L’escriptor d’una guia de viatge al món exterior no li veu cap interés ni necessitat a trescar per senders de muntanya per a admirar, sense paraules, l’espectacle (inefable?) que s’obri des del cim del Penyagolosa…
Fet i fet, l’anècdota de Fuster i el Penyagolosa ens sembla tot un epítom de com, en ocasions, la reflexió intel·lectual tendeix a quedar-se en una augusta contrada lingüística, pulcrament allunyada de realitats trescables, palpables i xafables: words, words, words…
