Timothy Towell com a excusa

Resum

Un espia de la CIA parlant al claustre de la Universitat de València sota la mirada de l’estàtua de Joan Lluís Vives amb joves valencianistes opositors al franquisme és un gran reclam per a una novel·la. Qualsevol lector de novel·la històrica, d’espies o de literatura catalana se’n sentiria atret. Doncs El vicecònsol (Afers, 2022) de Xavier Serra ve a ser això.

Ara bé, no és ben bé una novel·la, sinó més aviat una biografia parcial, com les dels quatre volums que ha publicat Serra a Afers, o un reportatge periodístic sobre aquest diplomàtic ‒o espia?‒ d’Ohio que va ser vicecònsol dels EUA a València els anys seixanta i que va voler conèixer de primera mà com s’organitzava l’antifranquisme a la ciutat.

Xavier Serra fa una repassada a la vida de Towell gràcies a una llarga conversa que hi manté i, com no pot ser d’una altra manera, a molta estona d’investigació per tal de fer-nos entendre la personalitat i mentalitat d’aquest diplomàtic, potser espia, que els EUA enviaren a l’Espanya de Franco. Uns primers capítols, que inclouen la coneixença de Serra amb Towell gràcies al matrimoni Glick, dels quals també ens conta la biografia, més resumida, això, sí. Aquests primers capítols són una llarga espera per a arribar al bessó de l’obra, allò que ens interessa més: València.

Tot i això, potser aquests primers capítols són un preu necessari per tal d’entendre millor l’educació i els valors de Towell i, de pas, l’administració dels EUA; ja que Serra ens vol fer entendre el funcionament de la política exterior americana: no hi ha amics, hi ha aliats momentanis i, sobretot, hi ha interessos. I per defensar els interessos propis la informació és clau. Aconseguir-la és la missió que té el vicecònsol, qui es mescla amb els joves estudiants universitaris, als quals acaba ajudant amb la publicació d’una revista a Boston sobre el País Valencià i amb un viatge de formació als Estats Units. Entre els viatgers hi trobam l’editor Eliseu Climent o l’exbatle de València Ricard Pérez Casado. La informació recollida és rellevant, fins al punt que el cònsol, Robert Follestad, envia una carta a Joan Fuster per a reunir-s’hi al consolat. Les circumstàncies faran que no s’entrevisti amb el cònsol, sinó amb Towell, que li demana sobre l’organització política o si ell era el líder del grup. Fuster degué quedar impactat en rebre la citació oficial dels Estats Units d’Amèrica.

Amb aquests capítols queda clar que l’objectiu dels Estats Units no és desactivar l’oposició al franquisme, sinó conèixer-la per saber qui pot manar quan Franco ja no hi sigui i poder continuar defensant els seus interessos. Des dels capítols valencians, l’atenció de l’autor no és tant la biografia de Towell com el funcionament del departament d’estat del govern americà. Towell només és l’excusa i la seva a presència a València l’ham per a contar-nos com el paper americà és ambigu i, sobretot, interessat arreu. Ni blanc, ni negre, sinó ple de grisos. Encara que els seus representants tenguin la seva ideologia o les seves inquietuds, la maquinària americana és tan immensa que juga tots els papers de l’auca.

Així, al llarg del llibre se’ns narren diferents episodis de la vida de Towell quan ja ha deixat el seu càrrec a València al servei del govern americà, algun d’ells memorable, com el famós bany de Palomares, digne d’una pel·lícula còmica, d’altres de més foscos, com la seva presència a Bolívia en el moment en què també hi ha el Ché Guevara, o un final obert extraordinari a Madrid a principis dels setanta, encara amb Franco, relacionat amb l’ambaixador americà a Espanya, Robert C. Hill, i el seu professor d’espanyol. Un final que deixa ben clar que res no és el que pareix quan els Estats Units estan involucrats en qualsevol afer.
En resum, la vida d’un home del govern americà ben interessant i molt connectada amb València. Una obra que ens ajuda a conèixer un dels fets més interessants i desconeguts de la nostra història recent.