Evaporació o solidificació

Resum

L’any 1962, de Sueca estant, Joan Fuster escrivia al pròleg de Nosaltres, els valencians que el seu llibre responia a «una necessitat tan objectiva com urgent». Seixanta anys han passat des de l’escriptura d’aquesta obra cabdal per al valencianisme polític. Aquell valencianisme que es (re)construïa a les acaballes de la nit franquista entropessà sistemàticament amb els motlles del règim del 78, que el condemnà a l’extraparlamentarisme. Fou el 2015 quan, per primera vegada, una coalició valencianista, Compromís, accedí al govern de la Generalitat Valenciana i a places tan importants com l’Ajuntament del Cap i Casal. Però set anys ‒i quasi dos governs del Botànic‒ després de la irrupció del partit, cap on camina avui el valencianisme?

Aquesta és la pregunta que tracta de respondre Antoni Rubio a Valencianisme líquid (3i4, 2022). Més de vint anys en el sector del periodisme donen a Rubio un coneixement profund de la realitat política i social valenciana. Aquell centaure fusterià, mig historiador mig sociòleg, es transforma ací en un de mig periodista i mig filòleg. Llengua, política i literatura conformen els eixos temàtics de les seues columnes a El Temps. No debades, moltes de les idees de Valencianisme líquid s’han forjat al llarg dels articles.

Sens dubte, el gran encert del llibre rau en el marc d’anàlisi. En aquest sentit, el títol és prou diàfan. Rubio sotmet el valencianisme polític a una radiografia des dels pressupòsits de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman. El sociòleg polonés definia la societat líquida com aquella en què «les condicions d’actuació dels membres canvien abans que les formes d’actuar es consoliden en uns hàbits i rutina determinats». La liquiditat impregna tots els racons de la vida social, des de les relacions sexoafectives (amor líquid) fins a l’art o la cultura. La política, doncs, no n’és una excepció: com els fluids, la política s’adapta a qualsevol recipient; les conviccions, els principis i la ideologia es desdibuixen amb una voluntat quasi malaltissa de guanyar vots. La política líquida es basa en les eternes promeses que, tot i que mai no s’acompleixen, hi mantenen lligat el votant.

Al llarg d’aquests set anys, Compromís ha assumit renúncies i postures, si més no, allunyades dels plantejaments que podríem esperar d’una formació que s’autoreconeix «valencianista» amb la pretensió de guanyar més i més vots. Només cal mirar els canvis de nom del principal partit de la coalició: del Bloc Nacionalista Valencià hem passat a Més-Compromís, tot perdent les etiquetes que li atorgaven la identitat, com «nacionalista» o «valencià». Però aquests canvis només són la constatació epidèrmica de transformacions molt més profundes. El missatge i l’acció política de Compromís s’han aigualit a poc a poc: des de la controvertida llei de plurilingüisme fins a l’acceptació i assumpció del mapa mental hispanocèntric en qüestions relacionades amb Catalunya. En aquest sentit, Rubio parla d’una certa «cosmovisió blavera» de Compromís. I tot, no ho oblidem, amb la voluntat de guanyar electors. Tanmateix, l’eixamplament de la base electora a través del canvi discursiu acaba sent un miratge, perquè l’abandó de la qüestió nacional homologa Compromís amb Podem, Més País o qualsevol altra formació espanyola a l’esquerra del PSOE. I entre l’original i la còpia, el públic prefereix l’original.

Tota aquesta anàlisi de la liquiditat valencianista es conjuga amb la teoria del procés de dol, de Kübler-Ross. Aquest és un dels punts claus del llibre, al qual sembla que no se li ha prestat gaire atenció des de la crítica. Rubio repassa com el País Valencià ‒i per extensió el valencianisme‒ passa sistemàticament per cadascuna de les cinc fases que esbossà la psicòloga suïssa: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Precisament, en el segon estadi l’autor etziba una idea punyent i esgarrifosa: en paral·lel a l’activació de l’article 155 de la Constitució espanyola a Catalunya arran del Procés, el País Valencià pateix, de facto, un 155 permanent. La ira de l’Estat espanyol es concreta en accions com el control dels comptes de la Generalitat Valenciana mitjançant els Fons de Liquiditat Autonòmica, l’espoli fiscal o el boicot sistemàtic al corredor mediterrani. Però el més perillós de tot plegat és com Compromís accepta aquest 155 i, en conseqüència, és ell mateix qui se’n limita la pròpia acció de govern.

Si realment la formació vol caminar cap a eixe «País Valencià possible», Rubio planteja la necessitat de tornar a un discurs (i una acció) molt més agosarat. Perquè, al capdavall, com més trencador n’ha estat el discurs, millor li ha anat electoralment, tal com demostren les eleccions del 2015. En aquest sentit, hauria estat ben interessant trobar al llibre el contrapunt de Galiza: l’ecosistema polític gallec ens forneix l’exemple d’una força, el Bloque Nacionalista Galego (BNG), que ha aconseguit grans èxits electorals amb una proposta nacionalista i sobiranista sense embuts, tot esborrant del mapa la versió gallega de Podem i sorpassant el Partido Socialista Galego.

Enfront de la negació i la violència ‒no sempre simbòlica‒ que ens dedica l’Estat, el País Valencià, suggereix Rubio, ha de mirar cap al Mediterrani. L’autor ens convida a sospesar la necessitat i la urgència que el País Valencià té de pensar-se dins del marc dels Països Catalans, una idea ‒la idea‒ que Compromís sembla haver abandonat. Però, ben intel·ligentment, no ofereix una defensa dels Països Catalans per a convençuts, sinó que teixeix un discurs que, d’alguna manera, va en la línia del que feu Rafael L. Ninyoles a El País Valencià a l’eix mediterrani (1992). L’autor ens presenta la Mediterrània com l’eixida natural del País Valencià, com l’espai on la llengua i la cultura pròpies s’eixamplen, però on també la nostra economia més es dinamitza i s’enforteix.

Valencianisme líquid és, per tant, un llibre fruit d’una «necessitat urgent», especialment en un any en què l’agenda política està marcada per les eleccions del maig. Un llibre que, sens dubte, forma un bon tàndem amb País Valencià: present i futur (Afers, 2021). Ambdós, des d’estils i postures diferents però complementàries, ens conviden a pensar-nos com a valencians i com a país. Al capdavall, ells compten amb els mitjans i tot l’aparell de l’Estat. A nosaltres ens queda la república de les lletres, el llibre com a arma de transformació des d’on generar debats que ajuden a construir un País Valencià ben sòlid.