Assajos sobre el temps i sobre l’escriptura

Resum

Que el professor, escriptor i traductor, Vicent Alonso publique un nou volum dels seus dietaris és sense dubte una notícia important per a la literatura catalana en general i per a la del País Valencià en particular. I, també, és clar, per a nosaltres, hereus de la seua tasca, continuadors i continuadores d’aquell projecte ambiciós i necessari que va concebre allà pel 1991, aquesta revista Caràcters que continua endavant malgrat el canvi de canal i de format, malgrat la creixent pressió que pateix la universitat perquè abandone aquests ponts de contacte amb la societat civil i cultural.

En concret, Camins que el temps no esborra és el tercer volum del seu dietari, després de Trajecte circular (Bromera, 2004), i Sobre una neu invisible (PUV, 2015), que venen a fer més gran la sòlida tradició del gènere en les nostres terres, tan propícies, crec, perquè els escriptors i les escriptores reflexionen sobre la seua tasca i la seua funció.

Aquest dietari en concret dona compte dels anys 2006 a 2008, un període important no només en la vida de Vicent Alonso sinó també en la seua obra. D’una banda és constant al llarg especialment de la primera meitat del llibre la presència de la traducció dels assajos de Montaigne que estava duent a terme i publicant en aquests anys. És sense dubte molt interessant tindre accés a aquesta mena de rebotiga del traductor. Podem copsar així la immensa tasca que hi ha al darrere de cada pàgina i fins a quin punt aquesta opera magna ocupava sencers els seus dies. I no només es tractava d’un treball minuciós i lent sinó que una vegada i una altra tornava enrere per tornar a repensar una decisió presa, o corregir una paraula després d’haver trobat una solució millor o d’haver descobert informació addicional o una errada. Literalment la tasca del traductor no s’acaba mai, i implica no només un capbussament intens en la llengua de l’original sinó una mena de compenetració entre l’escriptor i el seu traductor, un diàleg íntim i fructífer que oscil·la entre un esdevenir Montaigne i un inserir les paraules de l’altre en la pròpia experiència. Sense dubte, un testimoni molt interessant de la gestació d’un projecte cabdal de la cultura valenciana del segle XXI, per la seua qualitat i per la seua ambició.

D’altra banda, a través de les pàgines d’aquest dietari assistim a un cert cansament de la docència, del treball que tant havia estimat. Més que cansament és la percepció d’una llunyania insalvable amb els estudiants, cada vegada més joves en tant que es fa més gran la diferència d’edat amb el professor. En diversos moments del dietari Alonso s’identifica com a tímid, i moltes altres vegades teoritzarà sobre el grau de confidència íntima que necessita el gènere del dietari d’escriptor. Per això no abundarà en efusions sentimentals, però assistirem al moment al qual es va decidir per la jubilació anticipada, a la realització del tràmit, al sentiment de buit sobrevingut una vegada acabada la traducció de Montaigne i de sobte també les obligacions docents.

Però, a més, al llarg d’aquest dietari anirem trobant diverses reflexions a partir de lectures, que poden ser de llibres, però també d’articles d’opinió o literaris publicats a la premsa, idees al voltant de la literatura, de la vida pública de l’escriptor, dels esdeveniments públics, de la seua funció en un camp cultural com ara el valencià, de les relacions amb Catalunya, o de les relacions entre els mateixos escriptors i escriptores, entre ells i els editors, entre ells i el mercat. I també algunes referències al context polític d’aquells anys, que tenia com a bastió de resistència cultural el camp literari en valencià en aquella hegemonia del Partit Popular a la qual no se li veia el final. I tot això amb una prosa excel·lent, reflexiva, més intel·lectual que emotiva, però amb moments de gran bellesa i de gran intensitat fins concentrar-se de sobte en formulacions sintètiques que són gairebé aforismes: «La poesia és un intent de conèixer el món»; «L’amor veritable, al coneixement o a un altre ser humà, es mou en l’àmbit de la insatisfacció perseverant», «Crec que faríem bé a promoure discrepàncies més que catecismes»; «Envellir és precisament això: endevinar tot el que uns altres viuran sense tu»…

I, entre tot això, per al lector atent, aspectes de la seua vida privada, perque, al remat, en diversos moments sí que accedeix a la confessió. Ens pot parlar aleshores, com ja he assenyalat, de la seua timidesa, de les inquietants visites a metges per fer-se proves i revisions i les pors que convoquen, de les pors que de vegades l’assalten a la nit, o en enlairar amb un avió, de l’estima i l’admiració per la seua companya, i incloure escenes de la seua relació amb Godella, el seu poble natal, i també de Xodos, on està el seu refugi, on s’allunya del món i s’acosta al mateix temps a la realitat immediata i a la seua pròpia subjectivitat, en passejades silencioses, observador reflexiu, introspectiu, de la gent i de la natura, entre l’Horta Nord, la ciutat de València i l’Alcalatén. Aleshores la seua prosa es fa bella i pot incorporar imatges d’un contingut lirisme, «sorprés per un paisatge que no et deixa atendre res més que les gradacions d’una llum que el redibuixa sense descans».

En resum, Camins que el temps no esborra és un excel·lent dietari i una ocasió per acompanyar un homenot de la nostra cultura en les seues reflexions privades, amb les adequades dosis de profunditat en la reflexió i d’intimitat i confidència per fer els lectors i lectores partícips de la seua experiència conscient durant aquells anys. En aquest sentit, el dietari compleix exemplarment el seu objectiu, fer que aquests camins no siguen esborrats pel temps, fixar en l’escriptura l’empremta d’aquells dies fugissers i la impressió que provocaren i deixaren en qui els va viure.