L’abraçada dels cucs
Resum
«Parlar del suïcidi farà que la gent se suïcide més?», pregunta la Clara al seu company d’habitació de la planta de psiquiatria. Duen una estona, uns dies, no ho sabem, junts. Primer han xocat: ell, en Miquel, en Fígaro, com li agrada ser anomenat en honor a Mariano José de Larra, és extravertit i estrafolari, i és en aquell llit i en aquella planta perquè l’ha deixat la parella, se sent fracassat com a professor d’institut, i ha intentat matar-se; ella, la Clara, molt més jove, és esquerpa i esquiva; en aparença la seva vida va bé, els pares li han donat tot, però ella no li veu sentit a res, vol deixar de viure. A poc a poc han anat parlant i han començat a comprendre’s. A filar un vincle que després resultarà crucial. Són dos cucs maldestres, com els cucs de seda que el professor preferit de la Clara (sí, n’hi havia algun, de bo, recordarà més endavant) duia a classe i ella pensava «com deuen abraçar-se, els cucs?». Ells, sent encara cucs, també s’abraçaran.
Parlar-ne els ha sanat una mica. I l’efecte que ha provocat en els protagonistes és també, probablement, el que l’obra pretén suscitar en el públic jove, al qual va destinada. De fet, és prou sabut que el suïcidi és una de les principals causes de mort entre els 15 i els 29 anys, i així i tot continua sent un tabú. Parlar-ne és reconèixer-lo com una més de les possibles experiències humanes, és començar a gratar l’etiqueta de l’estigma fins a poder finalment arrencar-la, és incloure en les converses el malestar en totes les seves vessants perquè sigui escoltat i no pas jutjat i bandejat amb rapidesa. Parlar-ne és combatre els silencis i dolors individuals a què condemnen els tabús. Com explica en Fígaro a la Clara: «Sé que penses que estàs sola. Però eixa agulla la tenim tots al cor. A uns ens punxa més suau i a altres més fort».
Per això, L’abraçada dels cucs, escrit per la dramaturga i directora de teatre valenciana Paula Llorens, i publicat a Edicions Bromera el 2022, té l’encert d’abordar un tema candent i necessari, i fer-ho amb el to just: amb intel·ligència i sensibilitat, però també de forma accessible. L’obra presenta dos personatges tan dispars entre ells com igualment perduts (per cert, amb una química excel·lent i del tot versemblant) i els deixa interactuar: barallar-se, compartir penes i descobrir algunes alegries, sense subratllar ni guiar l’espectador. Llorens té la traça, d’una banda, de donar espai a la vulnerabilitat i acompanyar-la i, a la vegada, en certa manera, de prendre’n una distància prudencial. De fet, l’humor fa aquesta funció: a més d’esmussar la càrrega dramàtica, funciona com a recordatori per als personatges de les espurnes d’alegria que ofereix la vida.
L’abraçada dels cucs també l’encerta entomant una responsabilitat social, la de tractar el suïcidi i la salut mental, i abordar-la a partir de les històries particulars de la Clara i en Miquel. Són les seves, però, farcides dels corresponents detalls personals, podrien ser les nostres o les de coneguts i estimats. Això afavoreix la proximitat amb l’espectador ‒l’empatia− i allunya el risc de l’excés didàctic. De fons, però, hi trobem reivindicacions com la possibilitat del fracàs i el dret de ser un mateix i, a la vegada, l’atac a l’imperatiu de felicitat. Totes, idees nocives per a la salut mental (sobretot dels joves) amb què la societat ens bombardeja.
Aquest plantejament, tanmateix, es completa amb la possibilitat de transformació. Com els cucs de seda, els dos protagonistes creixen, maduren i acaben convertits en papallones capaces de volar. De totes maneres, aquesta història de superació, amb una el·lipsi que fa que trobem els personatges, de forma prou sobtada, amb bona disposició per viure, està traçada, potser, massa esquemàticament. Per versemblança i per responsabilitat, i no necessàriament bandejant l’esperança, tal vegada ens cal també insistir que els processos solen (o si més no, poden) ser llargs i complicats, que el progrés no sempre és lineal, i que la resolució completa, de vegades, simplement, no és possible. D’alguna manera, aquestes idees s’apunten en l’obra («La doctora diu que aquests pensaments sempre estaran ahí. Només he d’aprendre a viure amb ells», exclama la Clara cap al final), però no s’hi aprofundeix. En conseqüència, la transformació dels dos protagonistes pot semblar relativament senzilla.
No obstant això, les virtuts de L’abraçada dels cucs superen amb escreix els seus possibles defectes. Llorens té la valentia de parlar d’un tema tan necessari com delicat i, a més, sap trobar el to i l’enfocament: apunta i encerta. No per casualitat li han concedit, al novembre de 2022, el reconeixement al Millor Text dels Premis de les Arts Escèniques Valencianes. En l’obra coneixem la Clara i en Fígaro com dos éssers perduts, dos cucs maldestres, i al cap d’un temps, no sabem quan, el que hagin necessitat, han après a abraçar-se i a volar, i, a partir d’aquí, la vida ha recuperat molts colors. «Parlar del suïcidi farà que la gent se suïcide més?», preguntava la Clara. Ho diu l’obra, però també ho va respondre la Paula Llorens en recollir el premi, ben merescut: «Parlar del suïcidi salva vides».
