Caterina Albert i la reivindicació dels monòlegs
Resum
L’any 2021 Arola Editors incorporà a la col·lecció «Textos a part» el recull de l’obra teatral de Caterina Albert i Paradís, a qui tots coneixem pel seu pseudònim masculí: Víctor Català. Albert ha passat a la història per ser l’autora d’una de les obres més emblemàtiques del modernisme en la literatura catalana: Solitud, novel·la que mai no queda exclosa de les acurades –i de vegades no tant acurades ni objectives– llistes de les obres més importants de la literatura catalana. Albert va conrear el gènere narratiu, però també el teatre, la poesia i l’assaig. De fet, Fuster, en Literatura catalana contemporània, insisteix a indicar que Víctor Català no és, de cap manera, una autora unius libri i que, al llarg de la seua trajectòria literària, va escriure unes altres obres d’una qualitat literària semblant o, fins i tot, superior. Fuster es referia sobretot als contes, els quals considerava magnífics per la seua «acerada intensitat». Maragall, en canvi, a qui Víctor Català considerà com un mestre, va confessar, en una carta dirigida a la mateixa autora, que no li agradava gens la seua prosa, perquè només sabia traure el costat fosc i dolent dels humans. Contràriament, deia que sí que dominava el vers i admirava els seus poemes.
La producció de Víctor Català va generar crítiques i controvèrsies des del primer moment. L’any 1898, va presentar La infanticida als Jocs Florals i el monòleg va impactar tant el jurat que de seguida el va considerar obra guanyadora. No obstant això, quan es va saber que «Víctor Català» no era un home sinó una dona jove de l’Escala, s’alçà un murmuri i es generà un escàndol que va durar mesos. ¿Com podia ser que una dona hagués escrit aquella història tan amarga i tan tràgica i que, a més, l’hagués escrita d’aquella manera tan perfecta, però a la vegada tan crua? Molts lectors van trobar que l’argument de l’obra era d’allò més immoral i de mal gust. Com podia una mare cometre un crim com aquest? Des d’aleshores, Caterina Albert firmaria totes les seues obres amb el pseudònim Víctor Català, tot i saber que tothom identificava ja aquell nom masculí amb una dona.
Però aquell no fou l’únic monòleg que va escriure. Albert va demostrar que era una gran mestressa del monòleg, tant si eren en vers com si eren en prosa. En aquest recull hi trobem: La vepa, La tieta, Pere Màrtir i Germana Pau, en vers, i Verbagàlia i Les cartes, en prosa. Albert, a més, es convertí en una ferma defensora del monòleg tant davant d’un públic que, segons ella, no li donava cap importància, com davant d’uns autors que ni tan sols s’esforçaven a l’hora d’escriure’l. Com diu en l’article «Als actors catalans», que trobem en aquest volum, tots ells pensaven que el monòleg només servia per omplir espais buits i perquè l’actor, amic de l’autor, hi exhibís les seues facultats: «En general se considera al monòleg com lo caganiu dels gèneres dramàtics». Caterina Albert assenyala en diversos escrits que el monòleg és tan important com els altres gèneres teatrals i recordava que el mèrit i el valor d’una obra no es trobava en la seua extensió: «Lo mateix pot fer-se obra mestra sobre un palm de tela que sobre un mur extens; lo mateix pot revelar un gran còmic un gest nimi que una tirada quilomètrica».
En les seues obres teatrals, Albert aconsegueix mostrar d’una manera perfecta la passió, la ràbia o la tristesa. A més, mostra els personatges de la manera més humana possible: amb contradiccions, errades, actuant no sempre amb destresa… com és el cas de la Germana Pau, que actua amb ràbia quan es retroba amb el que hauria d’haver estat el seu marit, però que l’abandonà per una altra dona. Germana Pau l’insulta, el perdona, l’insulta de nou… i, finalment, després de venjar-se’n, se’n penedeix molt. Els finals de les obres d’Albert remouen el lector, l’incomoden, s’allunyen completament del fi moral i alliçonador. Amb tot, hi trobem també algunes comèdies, com ara L’honor del senyor Cargol, on l’autora construeix un argument enrevessat i clàssic: la història d’una jove que no es vol casar amb l’home que el seu pare ha elegit per a ella com a marit, sinó amb un altre a qui estima de veritat.
Així doncs, podem considerar Caterina Albert com una autora que va cultivar els quatre grans gèneres, però que, a més, dins del gènere teatral, va escriure tant drames com comèdies i tant en prosa com en vers. Gràcies a la publicació d’aquest volum i a la selecció de peces teatrals i articles que inclou, podem comprovar que Caterina Albert va ser una dona apassionada pel teatre i una monologuista extraordinària.
