Els records d’infància queden per sempre vinculats a un espai
Resum
«Era com si l’aigua fes flotar i posés a navegar uns pensaments que en terra ferma s’havien quedat estancats». Aquesta cita de la novel·la Al far, de Virginia Woolf, encapçala la darrera obra de Maria Barbal, Al llac, publicada recentment per Columna. Una obra que tracta, amb una prosa senzilla però al mateix temps poètica, el pas del temps i, concretament, el pas de la infantesa a l’adolescència. Al llac presenta algunes similituds amb la novel·la esmentada de Woolf, com ara la importància que té l’espai en l’obra, que esdevé molt més significant que l’acció, que és, més aviat, poc complexa. Les estones al llac generen sentiments diferents en els personatges de la història. De fet, al llarg de l’obra veiem com cada un estableix una connexió determinada amb aquest llac que, d’alguna manera, hi queda personalitzat.
El paisatge que Barbal descriu en la novel·la es troba a Tremp i als seus voltants. A l’estiu, Lídia recull la seua neboda Nora, de dotze anys, per anar a passar el dia al llac. Tot i que Nora preferiria que hi anaren les dues soles, hi van sempre acompanyades d’una família formada per un pare, una mare, un nen i l’àvia del nen. Tots plegats es reuneixen a l’estació de tren, carregats amb cistelles de menjar, tovalloles i, fins i tot, alguna cadira, disposats a passar el dia banyant-se i jugant (alguns) i menjant, descansant i bevent vi (altres). Barbal aconsegueix transmetre’ns la calma pròpia d’un dia d’estiu: «Hi ha els xops, hi ha els dos homes mastegant una discussió, la velleta amb els ulls tancats, que sembla adormida, i aquell nen empipant com sempre».
Al llarg de l’obra trobem: un narrador en tercera persona, omniscient, i un narrador en primera persona que correspon a la veu de Nora, ja gran, que recorda amb nostàlgia i des d’un distanciament aquells dies d’estiu. L’autora, o potser l’editor, ha optat per diferenciar-hi les veus, fent servir dos tipus de lletra. Així, quan intervé el narrador omniscient, s’utilitza la lletra habitual, l’anomenada redona, mentre que les paraules de Nora són escrites en cursiva, fent l’efecte de diari escrit a mà. Com és evident, el narrador omniscient, a banda de contextualitzar la història, completa allò que Nora explica. Malgrat conéixer tots els fets i saber què senten i pensen cada un dels personatges, hi deixa una sèrie de buits i de sobreentesos que el lector ha d’anar omplint i interpretant. En una presentació del llibre que es va fer a la Biblioteca Francesca Bonnemaison, a Barcelona, Marta Carnicero va relacionar l’obra amb una pel·lícula de Super-8 perquè «els silencis, a la novel·la, moltes vegades són crits de tan eloqüents».
Ara bé: el personatge-narrador també és essencial en la novel·la. D’una banda, tenim la Nora de dotze anys, que es troba camí l’adolescència, però que és encara una nena, i, d’altra banda, la Nora adulta. El que resulta més interessant és que en la veu narradora de Nora hi veiem que els records que té de quan era petita passen pel filtre de la interpretació d’una adulta. I aquest acte de reminiscència fa que ella, en part, es pose també en el cap de la Nora de dotze anys. A aquelles coses en què es podia haver fixat una nena s’hi afegeix, en alguns casos, la informació que algú altre li ha donat. «En un principi, jo adorava el Toni. El cosí de la mare era tan guapo, simpàtic, sorprenent, divertit, afectuós! De petita, m’alçava en braços o em duia a collibè i em passejava ensenyant-me qualsevol cosa des de la seua altura…». Aquest monòleg comença amb la mirada innocent de la Nora petita cap a Toni i acaba amb una interpretació amarga de la Nora adulta: «En la distància que marca el temps, ara el veig com algú descol·locat, el Toni. El negoci de les sabates no l’omplia i se’n distreia amb les més variades empreses».
El fet que la novel·la comence enfocant directament l’episodi que és la clau de la narració fa que els lectors es demanen d’entrada qui és aquesta primera veu que ens parla. Què li passarà al nen? Qui són tots aquests personatges i quina relació hi tenen? L’interés per respondre aquestes preguntes, i els buits i silencis comentats abans, demanen un lector actiu. Aquesta pot ser la manera de llegir Al llac d’un lector inquiet i una mica tafaner, però hi podem trobar també algun lector més calmat, que queda ben satisfet per la senzillesa de l’obra.
Al llac és la història del record de la infància de Nora, però també de l’autora, que com molts habitants de Tremp, passava els estius banyant-se al pantà de Sant Antoni. Tots pensem en un espai concret per recordar la infància, i aquest és el de Maria Barbal. Aquests espais, però, no seran mai vistos com quan érem petits. «No m’hauria imaginat mai que pocs anys més tard em miraria aquella vora, el lloc on érem, des del mig del llac i que tot el que llavors m’importava tant, d’alguna manera, hauria caducat».
