L’exercici de memòria en la ficció de la quotidianitat d’Estimada Mirta
Resum
El dia 16 de novembre de 2022 vaig tindre el plaer d’entrevistar l’escriptora mallorquina Maria Escalas sobre la seua última novel·la Estimada Mirta, publicada el 2021 per a l’editorial Amsterdam Llibres. En la nostra conversa, vaig poder escoltar-la reflexionar al voltant de qüestions com la seua experiència com a escriptora de narrativa en català, la influència de la música en la seua obra literària o el seu particular procés creatiu. Parlar amb l’autora d’un llibre que has llegit en un espai carregat d’història com el Centre Cultural La Nau és una oportunitat que no es té tantes voltes a la vida. Però parlar amb l’autora d’un llibre que a més t’ha agradat és un veritable privilegi. I no només pel llibre, que en comentaré unes línies més endavant i que des de ja recomane llegir a tota aquella persona a qui li agraden les novel·les històriques amb una reflexió política, sinó per la meravellosa conversa que vaig mantindre amb Maria, una persona que veu l’escriptura des d’una mirada propera, absolutament sincera i profundament humana. Tres adjectius que, a més, em serveixen ben bé per descriure l’essència d’Estimada Mirta.
Trobar una idea per escriure no és una tasca gens fàcil. ¿Com saber quina de les històries que portes enganxades al cor mereix rebre un nom? «Les idees són com bombolles de sabó, quan esclaten et deixen impregnada», em deia Maria. I grans o petites, cada bombolla té la seua història. De fet, com ella mateixa em va contar, per a Maria el procés creatiu va ser diferent amb cadascuna de les seues novel·les. La primera, Abans que el teu record torni cendra (Ara Llibres, 2016), va sorgir de la memòria familiar, de boca del seu avi quan ella encara era una adolescent. No va ser fins a alguns anys després que va trobar les paraules per escriure-la. Maria desitjava deixar constància d’una història que no volia que s’oblidara i va escriure una novel·la històrica però propera, inspirada en uns records que li pertanyien per herència. En la segona novel·la, Sara i els silencis (Ara Llibres, 2018), va ser una conversa molt diferent la que va despertar el desig d’escriure: la que va mantindre amb una amiga, monja de clausura, a qui havien hagut d’extirpar la matriu. La reflexió que la va seguir, sobre el significat de ser una dona madura, sobre la sensualitat i els cossos imperfectes, la va portar a escriure una novel·la que parla precisament de la fecunditat —de la capacitat d’engendrar, de donar vida, en un sentit molt més ampli que el de tindre fills— de les dones madures, que es va cristal·litzar en Sara, una compositora que és diagnosticada de càncer de pit la mateixa setmana que el seu home la deixa i que haurà de reconstruir la seua identitat amb unes ferramentes noves, diferents a les de la seua joventut.
En totes dues novel·les, com també li va ocórrer amb Estimada Mirta, la realitat li va presentar una història que demanava ser escrita. I encara així, mai va ser senzill: «per escriure una novel·la necessites més que una vida interessant. Totes les famílies tenen històries interessants, però una novel·la precisa alguna cosa més». I trobar aquest punt més enllà, a voltes requereix nombrosos intents de prova i error, idees abandonades després d’algunes pàgines. D’altres però, com li va passar en el cas d’Estimada Mirta, «la idea acudeix a tu i t’interpel·la amb tanta força que no pots més que rendir-te al seu poder, a la seua atracció». En aquesta última novel·la l’espurna de la creativitat es va encendre en conèixer Francisco, un home de vora noranta anys que havia emigrat a l’Argentina amb divuit i que tornava a Mallorca per primera vegada setanta anys més tard. Francisco va fascinar Maria per ser el protagonista d’una història de migracions i cors partits, però més encara perquè li plantejava una reflexió política i ètica, una pregunta que li pregava ser escrita: ¿com es possible que una persona culta, sensible, encantadora tanque els ulls davant la violència i la injustícia? Estimada Mirta es convertia així en una novel·la sobre el que triem no veure.
Aquesta qüestió fonamental va ser el pas endavant que Maria necessitava per escriure la vida d’un home travessat per les contradiccions. En la novel·la, Francisco, com molts altres, deixa Mallorca i emigra a l’Argentina en els primers anys de la postguerra a la cerca d’un futur millor lluny de l’angoixa del franquisme. Fill d’una família humil, aconsegueix ascendir socialment després de casar-se amb la filla de l’amo d’una fàbrica de màquines de cosir i es converteix en un home estrany a tota classe social. Ni obrer, ni burgés, ni espanyol, ni argentí, ni comunista ni feixista:
—Mira’m a mi. Vaig venir en tercera d’un vaixell…
—I et vas casar amb la filla de l’amo!
—Però he fet moltíssima feina!
[…]
— Et concedesc això, si ho vols. Però tu hauries d’estar d’acord amb mi que t’has quedat de la banda dels rics, i només entens les coses amb les teves ulleres d’homo ric. […] I prefereixes mirar a una altra banda, abans que plantejar-te què està passant al teu país. (Escalas, 2021, p. 234)
El conflicte ideològic esclata quan, en temps de Videla, la fàbrica de Francisco comença a produir escopetes i es fa una aliada silenciosa de la violència sistemàtica. Aliada, perquè encara que Francisco no vulga veure-ho, aquestes armes formen part de l’estructura de terror d’una dictadura que es calcula que va fer desaparèixer al voltant de trenta mil persones. Només ho acceptarà quan ja siga massa tard, quan la tragèdia de la dictadura haja envaït la seua pròpia llar. El missatge, com Maria posa en veu d’un dels seus personatges, és, per tant, ben clar:
—Francisco —en Salvador va ajuntar les mans, com si estigués pregant. I donant èmfasi al que deia, va continuar parlant–, no entens que la neutralitat no existeix? (Escalas, 2021, p. 73)
La història de Francisco és la d’un home complex i real. La d’un immigrant que escapa d’una dictadura per caure en una altra de la qual acabarà formant part. La d’un jove mallorquí, pobre i espantat damunt d’un vaixell, però amb la força de la vida i el futur a la pell. Aquest és el Francisco que arriba a l’Argentina: humil, sincer. Un jove amb qui els lectors no podem evitar empatitzar. Qui no ha desitjat tornar als escenaris de la seua infància, on va ser feliç? Tanmateix, la vida a l’Argentina el convertirà en un home molt distint. Obscur, ple de secrets, d’insatisfaccions. És aquell home qui escriu en primera persona a la seua filla una sèrie de cartes que s’intercalen amb la història narrada en tercera persona i que donen títol a la novel·la. En aquestes cartes Maria Escalas explora la subjectivitat del protagonista amb una sinceritat que emociona. Francisco fa una revisió de la seua vida, qüestiona les seues decisions i se’n penedeix d’algunes, recorda amb tristesa, amb enyorança, amb dolor. Escriu des de la certesa d’una vida ja passada:
Perdona, estimada, que sigui tan cru. M’indigna pensar que he malbaratat la vida conformant-me amb mitjanies, sense gosar ser feliç i viure intensament.
He viscut de manera covarda, estimada. I ara ja no hi ha res a fer. I el pitjor és que ho veia venir i no vaig fer res per evitar-ho. No vaig gosar. (Escalas, 2021, p. 89)
I és que totes aquestes cartes estan escrites des d’un punt en el futur al qual els lectors només arribem al final de la història i que ompli de forats i d’incògnites les pàgines de la novel·la. En les cartes, Francisco torna una vegada i una altra a un mateix conflicte que, des de la concreció de la seua història individual, reflexiona sobre una qüestió fonamental. Les seues paraules busquen interpel·lar el lector, incomodar-lo com li ocorre al mateix Francisco:
El que em corseca l’ànima, petitona meva, és preguntar-me quin paper vaig tenir en tot aquest ball de violència que va acabar engolint el país. (Escalas, 2021, p. 199)
Així, la petita parcel·la de la història que és la vida de Francisco ens permet apropar-nos a la realitat històrica d’una Argentina ferida i convulsa que d’altra forma seria inabordable. De fet, aquesta realitat concreta, quotidiana, és un altre punt encomiable de la novel·la. Com en la poètica de la quotidianitat del cinema japonès o el gust per la peripècia de García Márquez, Estimada Mirta també posa una especial atenció als detalls de les vides de persones petites i les seues històries en minúscula. Una decisió que, atès que la novel·la està ambientada en el segle passat, va comportar per a Maria una tasca àrdua de documentació per la qual també li vaig preguntar en la nostra entrevista. Perquè escriure una novel·la històrica implica precisament l’atenció al detall, que és on l’autor o l’autora del text demostra el seu magisteri. I és que, en la nostra conversa, Maria va cridar la meua atenció sobre un fet fonamental de l’escriptura històrica i és que qualsevol acte, qualsevol fet quotidià —anar del camp a la ciutat, viatjar amb tren, caminar de la feina a casa, anar a comprar, prendre un cafè— requeria uns temps i uns espais molt diferents dels actuals, que l’escriptor ha de conèixer en profunditat per garantir la versemblança que necessita el pacte de ficció amb el lector. A més a més, el fet és que aquesta tasca sacrificada de documentació ha de ser visible només per a l’escriptor: «el lector mai l’ha de notar. I és molt difícil, perquè després d’hores de treball, desitges mostrar que ho saps, que ho coneixes de veritat”, em deia Maria.
La qüestió de la llengua tampoc pot ser aliena a una novel·la que retrata el moviment humà entre dos territoris tan llunyans geogràficament i lingüística. Una dicotomia que, per a Maria, resulta molt eloqüent: «En Argentina, que dista uns onze mil kilòmetres d’Espanya, no hi ha cap dubte que es parla l’espanyol, mentre que en les Illes Balears encara hi ha persones que neguen la unitat de la llengua». Una problemàtica a la qual Maria decideix traure partit en la seua història d’emigracions, per tal de plasmar una consciència lingüística dividida: els personatges mallorquins mantenen la seua varietat dialectal quan parlen entre ells, però els argentins, com també el narrador, utilitzen la varietat del català central. Una decisió literària que per a Maria va significar una gran quantitat de converses amb els editors de la novel·la. Una tasca conscient de maneig del llenguatge amb el qual no buscava una reflexió en termes polítics, sinó trobar «un equilibri entre el respecte del dialectal i la normativitat que, a la fi, és la que ens atorga un sentit d’identitat col·lectiva, d’unió».
Estimada Mirta és, per tot això, una novel·la que aglutina influències, parlars i nacions diferents per crear una obra amb una identitat pròpia. Un llibre a l’estil de les sagues familiars sud-americanes portat a la familiaritat de la nostra llengua que reflexiona sobre la manera com la realitat mai no és blanca o negra, sobre el fet que la veritat no es troba només en la història que conten des d’una banda o de l’altra en un conflicte, sobre el deure de ser crítics amb la injustícia. Perquè la novel·la de Maria Escalas planteja, sobretot, la necessitat de revisar les nostres creences, de posar en dubte la comoditat del poder. Aquesta és la seua valenta invitació. La meua, ja l’he escrita: llegiu i endinseu-vos en el món, llunyà i molt proper, d’Estimada Mirta.
