Les senzilleses ocultes
Resum
Posar en discurs una obsessió no és una tasca gens fàcil. La societat ens ensenya, des de ben petits, que és millor que les parts més obscures i menys «adequades» de nosaltres mateixos romanguen en silenci, ocultes dels ulls del món. Són dimonis latents, secrets que ens fan prémer els punys i abaixar la mirada amb vergonya. Tanmateix, encara que en la realitat hem reduït aquestes obsessions als marges, en la literatura podem trobar un espai on donar-los una veu. En aquest sentit, la novel·la de Laura Gost és una d’eixes obres literàries que contribueixen a completar el collage d’una realitat plena de clarobscurs. El món es torna senzill parla de temes tan difícils com la mort, la solitud, la bulímia, l’avortament o la por a no tindre cap control sobre la pròpia vida amb una franquesa que colpeja des de la primera pàgina: «quan aquell mateix dia acabo vomitant al lavabo en suite de cal pare, m’adono que la sensació d’estranyesa no desapareix, que la plenitud no m’arriba amb l’eficiència que habitualment sol seguir el buidatge» (p. 36).
L’estructura de l’obra fa un recorregut per la vida de la protagonista, des de la seua primera adolescència fins a una maduresa que culmina amb l’experiència de la maternitat, narrant les seues batalles quotidianes, els seus records, els seus temors més profunds: «Despullada, em tapo fins a la barbeta i m’imagino que la mare m’abraça talment com estic ara, exactament com vaig arribar al món. Tinc fred mare, li dic per si de cas em sent. Ai estimada, i jo què hi puc fer» (p. 125). A més, els títols de cada part ‒el vòmit, el tifó, la sang, el buit, la gana, la humitat, el plor‒ eloqüents, poètics, marquen el creixement vital del personatge i resumeixen l’esperit d’una novel·la que es viu de forma directa en el cos de la protagonista i, per extensió, del lector.
La veu narrativa és una peça important per a la construcció de l’obra. En primer lloc, perquè tractar un tema com la bulímia des de la proximitat de la primera persona és indubtablement delicat. En segon lloc, perquè la mateixa veu narrativa reflecteix el desenvolupament del personatge. És a dir, no només veiem el canvi en l’edat de la protagonista pels temes dels quals parla ‒allò que podem anomenar el contingut del discurs‒ sinó també en la forma lingüística que els recull. I aquest tret, per molt obvi que parega, no és gens fàcil d’aconseguir. Com ja encertadament va dir Borges: «saber com parla un personatge és saber qui és». I el fet és que els lectors d’El món es torna senzill coneixem la protagonista fins a la medul·la, perquè l’escoltem pensar, sentir i obrir-se en canal amb eixa honestedat que en el fons tots portem al nostre diàleg interior. És precisament d’aquest flux de consciència sense tabús ni prejudicis d’on emergeix una veu narrativa profundament humana en la qual els lectors podem trobar-nos a nosaltres mateixos. És per això que la lectura d’aquesta novel·la pot arribar a ser una experiència de vegades desagradable, incòmoda ‒eixa encertada incomoditat de tota gran obra‒, per la por que ens desperta veure’ns reflectits en els temors i les angúnies de la protagonista: «Em pregunto si aquesta atracció per l’abisme, l’afany persistent de buscar noves fonts d’angoixa i d’incertesa a la mínima insinuació de quietud, es deuen a una alteració interna d’algun mecanisme fonamental del meu circuit cerebral» (pp. 67-68).
Laura Gost ha construït una novel·la coming-of-age contemporània i tremendament actual que en la seua concreció aconsegueix el més difícil: universalitzar el seu missatge. Això significa que no importa que la situació vital del lector no coincidisca amb la de la protagonista, es podrà sentir igualment interpel·lat per la seua història. Perquè la realitat és que, ens agrade o no, eixes zones en ombra estan presents en tots nosaltres. La qüestió és no tractar d’amagar-les. Ben bé al contrari. Parlar de les nostres obsessions no les farà desaparéixer, però compartir-les i donar-los un espai tal vegada aconseguirà reduir la nostra solitud.
