Com un llum que crema
Resum
Ben sovint, la lectura és un catalitzador per a la nostra memòria, i si hagués de valorar en una sola frase el regust que m’ha deixat Un llum que crema no em podria estar de recórrer a una citació d’una de les meves últimes lectures: «un viatge a peu no és només un exercici d’observació, també és una construcció, mental i literària». Si bé Xavier Pla, a El soldat de Baltimore, ens està parlant dels llibres de viatges de Josep M. Espinàs i no pas del poeta gelidenc, aquestes paraules també fan per al darrer guanyador del Premi Carles Riba. Prova d’això són aquests versos que pronuncia la veu poètica mentre passeja per la fageda de Carlac: «Aquest país provoca en mi una crisi que / provaré de tractar amb literatura». La creació poètica esdevé un mitjà per comprendre el món que habita, i de retruc, per reconstruir-lo, atès que, com deia Paul Valéry, «La natura no existeix. O, més aviat, el que creiem que ens ve donat sempre és una fabricació més o menys antiga». El jo de Llavina no és un subjecte passiu i acrític, sinó que fa visible la riquesa del camp, para atenció als detalls, i no presenta una visió reduccionista de la natura (típica de la mirada del subjecte urbà contemporani). Tal com podem llegir a «Herboritzar de cor»: «com és que he adorat tant el nom comú absolut / i he descurat els noms propis petits de flors / i d’herbes que fan seu, creixent arreu, l’espai / amb un esclat —perfet impuls— de contingència!».
Una de les característiques d’Un llum que crema —així com dels seus llibres anteriors— és la precisió lèxica del poeta. Si ara reproduíssim tot el poema, podríem constatar que, en esmentar la xicoira, el fonoll, el panical o el marfull, la veu en què s’emmascara l’autor genera tot un seguit d’imatges que el lector s’ha desacostumat a veure, perquè, com el jo, possiblement desconeix les paraules per a referir-s’hi, i, sense un llenguatge que designi la varietat de la flora, aquesta realitat no existeix. Tenint en compte la cita de Valéry, podríem dir que el caminant a peu, en general solitari, desautomatitza l’espai que l’envolta: allunyat «del mundanal ruido», com diria Fray Luis de León, s’obre a l’escolta i observació de la natura, de manera que torna a fer visible el que havia quedat esborrat pel pas del temps. Aquesta és la seva fabricació: revifar la pròpia tradició —ja no literària (malgrat que al llarg del recull s’hi passegen noms com René Char, Lucreci, Josep Maria de Sagarra, J. V. Foix o Jules Renard), sinó paisatgística i territorial. Si bé no apareixen gaires topònims del país a l’obra —a excepció de la segona part, «Una pàgina aranesa», i del poema «La casa d’Almoster»—, és la consciència d’home gelidenc, d’interior i no de costa, el que justifica l’interès de Llavina pel paisatge campestre. I és a partir d’aquesta percepció identitària que neix la seva poesia, perquè, com ell mateix afirma, «no m’ha fet vibrar mai, a mi, la mar. Soc de terra endins, del Penedès i del Baix Camp d’interior. […] De llavors ençà, he mirat d’escriure sempre sobre fets, coses, sentiments, raons que no em fossin estranys». Els poemes d’Un llum que crema, doncs, reflecteixen l’herència cultural de Llavina, ja que espolsa unes imatges i paraules oblidades en el fons de la memòria col·lectiva. De fet, ja al primer poema, constatem que, per al jo, el redescobriment de les paraules és el que possibilita desenterrar el passat, perquè és «el nom, que fa la cosa».
La memòria és un dels grans temes del volum, i no és un fil que només explori a partir de l’univers penedesenc, sinó que, a la primera secció, «Endurance», el jo fa referència a la guerra d’Ucraïna. I a la quarta, «Secció de papereria», escriu sobre els diferents tipus de paper que s’empren per fixar la paraula escrita. Ambdues realitats, si bé molt allunyades entre si, tot sovint són oblidades pel públic, sotmès a l’automatisme i fugacitat del món postmodern. La poesia de Llavina il·lumina tot allò que queda als marges i la seva suggestivitat esdevé refugi per al lector, com un llum que crema.
