Una cançó d’amor ignorada
Resum
Sandro Penna —que gràcies a la traducció d’Eloi Creus podem tornar a llegir en la nostra llengua— és un dels poetes més destacats del Novecento italià i també un dels més desconeguts als Països Catalans. Com apunta el traductor, només disposem en català de les versions de Josep Piera i Jaume Creus, els quals el 1992 van traduir la poesia de joventut i les proses poètiques, respectivament. Amb aquest nou volum de la col·lecció «1984 Poesia», l’editorial dirigida per Josep Cots continua amb la tasca de recuperar i dignificar la veu dels poetes universals en el nostre sistema literari.
En aquest volum, Creus fa parlar català el Penna de Poesie (1973), el llibre en què va recopilar els seus poemes més estimats, els que volia que quedessin com el seu testament literari: «Aquestes són les poesies que, més enllà del criteri de qualsevol crític, valoro per sobre de totes. Serien, en fi, el que deixaria a la posteritat, si la posteritat arriba a existir». A l’edició que tenim entre les mans, el traductor també ofereix un apèndix amb els cinc poemes que esmenta al pròleg i que no formen part de l’antologia original, i a més, proposa un títol alternatiu al de l’autor, més suggeridor, segurament per captar l’atenció del lector desconeixedor de l’obra de Penna: Si la vida sabés l’amor meu remet al primer vers d’una composició sense títol del poeta. Des d’un bon començament, Creus ens fa intuir que es tracta d’una veu contemplativa, per bé que no menys intensa o apassionada, ja que és plena d’amor. I per què contemplativa? Perquè el seu amor viu d’esquena a la vida, és ignorat per ella. El jo, que és homosexual i s’estima els cossos juvenils, viu als marges de les convencions socials de la Itàlia ultracatòlica, i, tot sovint, és ignorat pel seu objecte de desig, com podem llegir en aquests versos: «Plou sobre la ciutat. Plou sobre el camp / on vaig trobar-me, al sol, l’alegre amic. / Ell, a l’edat amable, té el cor vague. / I en mi segur que no pensa. Innocents / pecats, però, m’encén la pluja».
A les composicions de Penna, d’altra banda, l’amor de la veu poètica sempre és efímer, com la joventut que l’enlluerna i els nois amb qui coincideix al carrer, que també s’escapen ràpidament, igual que la vianant de Baudelaire. En aquest llibre, el jo reflexiona sobre el pas del temps, sobre el present que mai més no tornarà. Com en el poema de Les flors del mal, assistim al moment en què l’atracció pel desconegut que navega entre la multitud es barreja amb la nostàlgia de la fugacitat de l’instant. La jovenalla, sens dubte, esdevé un tema obsessiu de la seva producció poètica. En paraules de Creus, per a Penna, «l’adolescent és un emblema, una criatura de somni i símbol». I, per explicar-ho en termes baudelerians, jo diria que l’intent de captar poèticament la imatge del noi jove esdevé la via a partir de la qual assolir l’ideal i sortir del tedi —una paraula que apareix recurrentment al llibre—. La imatge del vailet representa el seu ideal de bellesa, només assolible per mitjà de la poesia, el seu refugi personal per alliberar-se del conservadorisme del seu país. Per aquest motiu, malgrat les adversitats, escriu que «Sandro Penna està xop d’una estranya joia de viure també en el dolor».
De la mateixa manera que l’obra original de Penna vol ser el testament literari de l’autor, i, per tant, el seu retrat com a poeta, les decisions d’Eloi Creus —tant en la traducció com en el pròleg— contribueixen a crear el seu retrat com a traductor. Creus no se’ns fa invisible i ens explica com va entrar a l’obra de Penna i contextualitza la seva traducció dins la nostra llengua i tradició literària. Perquè, com va escriure en un article de La Lectora, «no s’ha de prendre una traducció com a representativa de la literatura d’origen. És tan sols la interpretació que n’ha fet aquell traductor».
