De la terra, els corrals i la carn
Resum
Jèssica Ferrer Escandell (Eivissa, 1993) sap que per pensar-se cal tornar a l’origen, al camp d’on tot neix. I així, proposa una comunitat des de la terra, els corrals i la carn. Una disposició formal que funciona molt bé i que aporta coherència al volum, a la vegada que n’exigeix una lectura lineal sense trampes. Som aquí és un procés, com un àpat, que no es pot alterar. T’has de deixar portar per les indicacions de la poeta, conscient del seu paper invocador: «Com si fos tan secundari el teu protagonisme: / ritu iniciàtic encobert, / el pas definitiu per poder entrar» (13). Som aquí, setè Premi Francesc Garriga, mira com les tradicions construeixen el relat dels pobles i ho simbolitza amb la matança del porc (especialment ritualística) com a motiu del retorn a la terra, a la família, als costums i a l’animalitat. La mirada de la poeta és càlida, però defuig els paternalismes, i amb la motoserra per espasa i el so de les branques que es trenquen i la llenya que crema de fons, aconsegueix evocar els sentiments d’un jo que fuig per trobar-se en el nosaltres. En el fons és un viatge. El llenguatge esdevé més afilat quan recorda un territori que s’està perdent en poemes com «Benirràs»: «Mirau aquest estiu: / les feixes més fèrtils són aparcaments» (33). Un terreny fecund en infertilitat, del qual ja res en sorgeix ni en recorda els paisatges: «Avui / manquen les fites que ens defineixen: / emboscar-nos per trobar-les» (31). Una terra en perill és una història col·lectiva en extinció.
A «Corrals. Breu interludi matancer en primera persona» hi trobem la part més animal quan dona veu al porc que serà sacrificat durant la matança. La sang i la mort posen un mirall al lector: «així com m’anau desmuntant / us revel que també sou fets de carn» (42). El camí de la carn és cíclic i s’esdevé una metamorfosi del garrí a la carn humana. La seva parla sàvia, freda i precisa ens recorda que som el que mengem i que també nosaltres alimentarem la terra («Arròs amb colom»). Quan el to canvia, es retorna al plural i s’arriba a la comunió amb els altres, marcada amb un vocabulari digestiu, culinari i litúrgic. I amb «Som a la carn», esclata la llengua eivissenca i tastem al paladar mots com esfullar, escarrufir, esborrif, esbellof, aplatuf i arruixar. El recull es torna més intimista i, com moltes autores contemporànies, es fixa en la ferida com a llenguatge del cos —«Deixar que guareixi la cicatriu sense llepar-la: / l’experiència del cos viu, ferida oberta» (61)—, no en va, el poema es diu «Sanar» perquè la curació surt del dolor, del forat i l’exploració. D’endinsar-se. I des d’aquí escriu la seva revolta, com a «Espipellar», on reclama a les gallines que reconeguin el tancat on viuen i s’aixequin contra la imposició.
El primer volum de Jèssica Ferrer Escandell és coherent, efectiu, lèxicament ric i treballat i demostra els coneixements i trajectòria de l’autora. És el document d’un territori i un cant als perills que l’assetgen (com el turisme massiu), els conceptes de pertinença, tradició i col·lectiu. Som aquí reivindica una parla i dona veu als que no la tenen, com el bestiar, els horts i els cultius oblidats i condemnats. I també a la gent que hi viu i hi treballa, que tenen cura d’una terra que som tots. «Sa carn des porc, / amén» (48).
