La tria personal, i necessària, de Maria Josep Escrivà
Resum
La publicació de la selecció de l’obra de Maria Josep Escrivà és una de les millors notícies del curs literari i respon a la necessitat d’ordenar, i situar al lloc que li correspon, una trajectòria de més de trenta anys d’escriptura. L’atenció posada en l’edició i la tria, a més, reivindiquen el valor i la importància de l’edició d’aquesta classe de reculls de les nostres millors veus poètiques. El format de tria personal de Pagès funciona i demana a l’autor una tasca de relectura molt profitosa pels lectors. Gràcies al seu esforç per explicar-se i escollir-hi el més representatiu, el llibre esdevé un dietari acollidor tan pels que s’aproximen per primera vegada a la de Gandia, com pels que reben aquesta antologia com un regal.
El volum està ordenat cronològicament des del seu llibre de debut, Remor alè (1992), fins al darrer, Sempre és tard (2020), amb què va obtenir el premi Miquel de Palol, tot passant per A les palpentes del vidre (1998), Tots els noms de la pena (2002), Flors a casa (2007) i Serena barca (2016). Ho completa la seqüència Sine die, publicada a la revista Reduccions (2020) i dos poemes inèdits. Tot plegat, ens permet seguir l’evolució i la trajectòria d’Escrivà, que s’acompanya de les exquisides il·lustracions de Marta R. Gustems —que dialoguen perfectament amb els versos— i l’epíleg clarificador i exemplar d’Olívia Gassol Bellet. La poeta no està sola i dona la paraula a Víctor Sunyol que encapçala el recull, o Antoni Clapés, Mireille Gansel, Paul Valéry, Margalida Pons, Josep Piera, Marc Granell, Feliu Formosa, Maria Antònia Salvà, Susanna Rafart i Joan Climent.
Són vuitanta-vuit poemes: les estructures al voltant del vuit són un signe de l’infinit característic de la poeta, com explica Gassol, que reforcen el sentit unitari i circular que també trobem en els títols, com ara «Anhel del cercle». La tasca no ha estat només de relectura i selecció, sinó també de reordenació i reescriptura. Per exemple, «La nit com un salteri» sorgeix de la revisió d’uns poemes breus d’un apartat d’A les palpentes del vidre. No ens sorprèn que torni al seu principi i el reescrigui, si pensem que una de les temàtiques predilectes de la poeta és la pregunta sobre l’origen: del món, però també del poema (llegim «Biologia d’un poema», «Poema en va» o «Poema a la intempèrie»). L’inici, a Serena barca, té cos de dona, el de la mare: «No ens escalfa igual la fe, / ni ens cal, si compartim melic des de l’inici: / l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser / apèndix i ella va ser pou, origen» (79). Hi ha altres dones poblant els textos, com les que treballen a les cunetes o la d’«Una dona s’apaga com un ciri» en què la caiguda dels pits marca el pas del temps i l’acabament del desig sexual. La sensualitat esclata, celebra, és viva i palpable com uns mugrons que «evoquen l’avidesa / d’uns dits inèdits» (94). I també és calmada com la mirada sobre «la pau dels cossos en silenci. / Tebi el silenci compartit dels feliços» (92). La natura, omnipresent, —«A dintre meu / hi ha una arrel que excava / buscant jardins» (75)— deixa constància del creixement. El seu paisatge és el groc de les espigues seques, el blau immens del mar i el blanc efímer de les orquídies. La reflexió dels orígens comporta la meditació sobre els finals; ho fa sobre el pare a «Els anys serens» o del territori amb el paratge perdut d’«El Clot de la Mota», o als versos «Any rere any / només les oronetes / celebren la memòria / dels enderrocs» (48) de «Petita geografia del camí». Sap capturar com ningú la importància de l’instant i la seva fragilitat. Com escriu Gassol, «la vida i el fet poètic són, en Escrivà, inseparables» (140).
Què és un poema? Escrivà respon: «El lloc on la bellesa creix amb un instint bàsic de supervivència» (45). Així també, la publicació de l’antologia més extensa de la poeta esdevé un material imprescindible a la prestatgeria de qualsevol bon lector.
