La natura de la ferida

Resum

Trencadissa és el primer llibre de poemes de l’autora. D’aquesta manera, Anna Campillo publica per primera vegada en solitari després de participar com a traductora en projectes com l’antologia Poesia anglesa i nord-americana contemporània editada per Edicions 62. Aquesta vessant seua com a filòloga estudiosa de la literatura anglesa es fa palesa ja des del plantejament inicial del llibre, perquè es tracta d’un diàleg amb la Terra erma de T. S. Eliot. A més a més, l’obra és un cant a la natura, explicitat en la dedicatòria inicial, «A tota natura, per ser-hi, encara», que actua a mode de declaració d’intencions.

En les primeres pàgines trobem el pròleg de Míriam Cano, en el qual es fa referència al concepte japonés del kintsugi, una pràctica que celebra la bellesa de les fractures dels objectes que, lluny de dissimular-se, es ressalten amb or, tal com fan els versos de Campillo amb els trencaments vitals i emocionals que reflecteix als seus poemes. Tal com Cano explica al seu text, la fragmentació, la fragilitat i els records són conceptes fonamentals en Trencadissa.

A continuació, és la pròpia poeta la que ens ofereix més coordenades per a navegar el llibre al primer text poètic titulat «Del perquè d’alguna cosa» fent referència a T. S. Eliot a qui també cita tot seguit per iniciar la primera part del poemari que titula «El munt de roca no esdevindrà sojorn».

Al llarg de tot el volum destaca la combinació de poemes molt breus, en alguns casos de tan sols dos o tres versos, amb poemes més llargs, generant així un ritme dinàmic que incita, al mateix temps, a recórrer àvidament les pàgines i a parar per a fer una relectura reflexiva.

El primer apartat recull poemes que incideixen en una visió poètica carregada de vivències i de sentiments, amb referències amoroses envoltades quasi sempre d’elements naturals, generant així una simbiosi orgànica amb poemes com el següent: “I la pell d’un cavall, / camí-drecera al teu nom”.

També amb versos com «Si amb ulleres d’hivern m’esbrines com quan eres pluja fina i decent» o «Riera avall uns llavis» fa patent la fascinació per la natura i com aquesta s’entrellaça en cada aspecte dels poemes.

L’estil d’Anna Campillo és directe, però suggerent. A través de les paraules genera imatges i escenes que són paisatges emocionals. L’efecte queda, a més, potenciat pel ritme del poemari, en el qual els poemes curts imposen el blanc de la pàgina que generen silencis igualment necessaris. El to general és decididament íntim i personal, farcit de moments que podrien ser records, així com de les emocions que inciten. L’ús de la segona persona en alguns moments li dona un caràcter de confidència xiuxiuejada a cau d’orella dels lectors i les lectores.

Finalment, en la segona part, que du per títol «No són sinó urpades de llum sota el gebre» deixem un poc enrere la natura, encara que no totalment, i tornem a la civilització. Apareixen en aquest conjunt de poemes referències a ciutats, a l’art i a la cultura al mateix temps que s’intensifica la intensitat de la crònica amorosa als primers poemes de la secció. Els poemes «Cerca’m a la capella amb els dits embullats», (“Encerclada de bellesa beso la galta / De la Madonna Col Bambino i m’allito”), «Trobaràs el meu cant en un grapat de cabells», (Escriu-me La Dolce Vita en blanc i negre) o «Pondre’s amb el sol a la cara i l’amor entre els dits», («Deixem enrere les teulades de Brooklyn»), en són un bon exemple.

Per últim, arriba el tancament, els versos finals, de la mà d’un poema de tan sols dos versos amb regust de promesa que ens deixen amb ganes de seguir llegint a una autora que és capaç de despertar tota una experiència poètica: “Però hi ha més pell / A sota”.