Invitació, bellesa o temença

Resum

A la taigà és el segon llibre de poemes de l’autora. Amb aquest, la periodista mallorquina Ana Riera ha obtingut el 24è Premi de Poesia Alella a Maria Oleart. Es tracta d’un llibre coherent, amb un fil conductor clar que és la història d’Agafia Lykov, una dona russa que, junt amb la seua família, ha passat tota la vida a la taigà, apartada d’un món que consideraven pecaminós. Tal com l’autora explica al text introductori, Agafia té actualment setanta-vuit anys i viu sola en una isba (una construcció tradicional russa). Per tal d’aclarir aquest terme i alguns altres propis del context de la protagonista, s’ha inclòs al llibre un glossari que resulta imprescindible per a entendre adequadament l’obra. En aquest text explicatiu inicial, la poeta evidencia la seua vessant periodística en donar a conéixer la història de l’anciana i la seua família i la relació amb el seu poemari. De fet, va ser precisament la crònica del periodista Vasili Peskov la que va inspirar i servir de font informativa a un llibre que podríem qualificar, en certa mesura, de poesia documental. A més a més, el llibre compta amb un pròleg de Caterina Riba, que analitza alguns dels seus aspectes fonamentals i aporta encara més profunditat a la lectura.

Estructuralment, el llibre es compon d’una sola part en què la successió dels poemes va marcant el pas d’unes temàtiques a altres. En ocasions, el caràcter dels versos és més narratiu o descriptiu, sobretot al principi, quan ens introdueix en l’atmosfera dels boscos dessolats on transcorre la vida d’Agafia amb versos com «Hi ha una tendresa assequible a la taigà». Ja des del principi, Riera deixa entreveure una visió del món natural fortament espiritual i emocional, que s’anirà intensificant i tornant més i més reflexiva a mesura que avancen les planes. El relat poètic generat pels versos té un caràcter cru i orgànic i l’ús de la primera persona del singular va deixant caure declaracions plenes de potència com «Seré un fòssil ple de secrets».

La crònica que va teixint la poeta, sempre des el punt de vista d’Agafia, va seguint un ordre cronològic. Des de les raons de l’exili autoimposat per les creences religioses («Deixar de viure al món, si era Satan qui el regnava»), passant per la mort de la mare l’any 1961 o les referències a la visita que rep per part d’un grup de geòlegs (representada pel poema-taula gràfica «Els geòlegs»), fins arribar a la consciència de la proximitat de la mateixa mort, tot queda reflectit amb una transparència i una voluntat de claredat que remet a l’esperit periodístic de l’autora.

Per una altra banda, és obligatori destacar els ginys de la poesia visual i els jocs tipogràfics presents en el llibre. A més del poema en format taula gràfica ja mencionat, hi ha algunes paraules marcades en negreta i creus i altres línies i elements gràfics que se superposen o envolten algunes paraules, un fet que amplia el significat cap al terreny visual.

Un dels aspectes essencials del poemari és, sens dubte, la seua espiritualitat i les referències a la religiositat i la fe. Trobem, fins i tot, cites de salms de la Bíblia. L’ascetisme místic d’Agafia Lykov és patent en el poema breu:

que bé
aquí
sense res

A més a més, en versos com «Soc jo qui reso, soc jo qui escriu. És seva la paraula i aquest és el món i no aquell en disminució on els homes s’apilen», Agafia se’ns presenta il·luminada per una inspiració divina que fa pensar en autores com Santa Teresa de Jesús.

A mesura que avança el llibre, deixa enrere el caràcter descriptiu i narratiu inicial i es torna més reflexiu i, fins i tot, metafísic. El ritme sembla accelerar-se i es va deixant sentir la presència de la mort en poemes com «Boires» o «Remença». El dubte apareix («Quina saviesa ens salvarà?») i el final del poemari ens parla de silenci i tanca amb un poema final ple de contrastos que convida a qüestionar-se, amb una interrogació personal que va més enllà de la vida concreta d’Agafia Lykov i arrela en la nostra pròpia existència:

Ensorrar els dons o encomanar-se a un lampadari.
Invitació, bellesa o temença.
No puc.
No soc la tria.