El cos del so de Mari Chordà
Resum
«Què se n’ha fet dels nostres fruits?», es pregunta Mari Chordà. Seguidament, situa el poema en la vivència específica d’un cos travessat per l’estrall de l’endometriosi com a «parèntesi de sang entre l’amor i el desamor, / entre la desesperança i la il·lusió del cítric» (33). Chordà escriu, doncs, el concret d’un cos (el seu, el d’una dona, el teu o el meu) i en descobreix les fissures a través de l’escriptura. I és que l’autora, des dels anys setanta, acumula una trajectòria artística polifacètica consagrada a les arts plàstiques, però també a l’escriptura, vinculant la creació a les pràctiques feministes i transformadores d’esquerres. Aquest vincle es fa evident a través d’una obra que ha fet de l’experiència singular com a dona —tant pel que fa a la corporalitat com a les condicions materials i simbòliques que suposen per a les dones una diferència històrica— un projecte artístic i a la vegada polític.
Com assenyala Meri Torras en el pròleg a No com un so, la primera obra de Mari Chordà apareix l’any 1976: …i moltes altres coses és una carpeta de litografies i alguns poemes que, en un primer moment, van aplegar-se sota l’autoria col·lectiva de les dones que van participar en les Jornades Catalanes de la Dona. Més endavant, el 1981, LaSal va publicar la carpeta com a llibre, amb Chordà com a autora. Cal destacar, a més, Quaderns del cos i de l’aigua (1978), publicat també per l’enyorada editorial LaSal. Aquest llibre, com Meri Torras explica, és un «objecte original i de culte, pel seu valor artístic, històric i polític» (11). Per una banda; perquè va ser una de les primeres publicacions de LaSal. I per l’altra; perquè amb aquest recull, Mari Chordà (juntament amb les il·lustracions de Montse Clavé) posava veu i reivindicava, de manera joiosa, la passió lèsbica sense embuts, tot encarnant la cèlebre consigna del Maig del 68, que allò personal és polític.
A No com un so, Chordà abraça la multiplicitat de l’edat i de l’enunciació poètica: «comprenc quantes de mi se queden, / encara, / a les fosques» (88). D’aquesta manera, la poesia, amb «paraules que esgarrapen» (67), crea un flux de maneres de re-dir i re-presentar el propi cos, tot diluint la identitat en un cant escrit amb «lo cor a la gola» (64). Així, tornar a néixer no com un so significa proclamar que les paraules tenen cos, que es tallen sobre el nostre cos, i que el so és, també, matèria que fa sentit. Que néixer implica acceptar una corporalitat canviant i mòbil. I, en la seva transformació, com versa No com un so, refundar-nos. Malauradament, la seva obra és molt difícil de trobar. Per això, la publicació per part de Godall Edicions d’aquest volum, fa accessible la seva poètica a les lectores contemporànies i, alhora, amplia el corpus de la genealogia d’autores, poetes i escriptores feministes i lesbianes en la literatura catalana. Un gest de transmissió que apel·la tant a la comunitat poètica com a la dels feminismes actuals, acostant-les en una complicitat necessària que l’autora ampostina conjura.
