Moren els déus o morim nosaltres?
Resum
«Quan la ferida del vers / basteix a la fi / el llinatge dels mots» (20). Com diu David Jiménez i Cot, l’escriptura apareix com la inscripció de la ferida que és la paraula. La poesia crea des d’aquesta marca i fa sagnar el sentit. Moren els déus (Premi Miquel Bauçà 2022) és una creació que s’articula des de l’experiència de l’esqueixament i la dissolució: la d’uns déus que han mort, que continuen morint i, en aquest esdeveniment de mort, Jiménez i Cot hi fa néixer l’esdeveniment poètic. Naixement i mort: pulsió de vida, pulsió de mort. El poemari s’eixampla en l’ambivalència conjugant la potència d’aquesta contradicció que uneix i, a la vegada, fragmenta.
Però qui són aquests déus? Aquests que convoca el poeta i que, escrits com a rastre, han sucumbit mortalment? D’entrada, Moren els déus efectua una obertura de la concepció de la divinitat per donar pas a una espiritualitat encarnada i carnal que, com veiem quan llegim el recull, no té res a veure amb la metafísica divina, ni amb el monoteisme i la seva tradició que ha petrificat allò diví en la imatge d’un Déu absolutista i temible, sinó amb una potència creadora i a la vegada devastadora que es manifesta i esdevé tangible. Si Déu ja havia mort amb Nietzsche, el poeta els torna a matar ‒esqueixant-los en el plural‒ i confirma la seva mort en tant que codi, llei i garantia moral. A la vegada, Jiménez i Cot desplaça els atributs, les forces i les formes d’aquests antics tòtems, retrobant-los en els homes i dones de carn i ossos. Aquesta operació simbòlica encercla el llibre amb dos poemes que enceten i clouen el seu conjunt: moren els déus o morim nosaltres, aquesta és la qüestió, la pregunta, la confusió. El cercle infinit.
En aquest assassinat literari hi batega la melangia. L’escriptura esdevé melancòlica precisament per la ferida que reviu i que és comparable a la ferida de néixer en el llenguatge en el moment que ens separem de la primera carn: «M’arrauleixo dins l’úter amb la ment / i en palpo les parets obagues, a cegues» (22). Aquesta separació originària constitueix la nostra relació amb el llenguatge, existim ferits en ell, incomplets, talment extraviats. El poema «Matriu» versa un «sentiment oceànic» que travessa el jo poètic i el fa retornar, tot escrivint el més primitiu ego, a la foscor carnal que fou el nostre origen. I, com diu, s’empenta cap al món, un món de matèria que tensa qualsevol il·lusió d’existir sense cos: «esbudello el cordó de la fam / i una set inaturable m’ofusca». Les necessitats primàries, bucals, ens recorden que som substància imperfecta i que hem nascut afamats.
Moren els déus circula per aquesta ambivalència de creació i devastació, de vida i de mort, «entre la polpa i el sepulcre» (33). Entre el diví i el mortal ‒a l’entremig d’aquest espai «real» i «imaginari»‒ la dualitat de les pulsions acaba aliant-se en «aquesta còpula que dissol els cossos» (23). El vers és curt, punyent; el poema nuclear, carnós. La cadena de poemes, sangs i ferides és un flux que allibera les marques de la vida i la seva ombra de mort. Una vida que ens recorda, com avisa Jiménez i Cot, que «som fragment de fragments, / pell molla, llengua eixuta, / en un caos de pols i d’engrunes» (41). Perquè la possibilitat de vida és, precisament, la certesa de la nostra desintegració.
