El que sabia aquell xiquet de Benimaclet
Resum
Carles Fenollosa era fins ara l’autor de Narcís i l’onanisme, el Premi Lletraferit de novel·la del 2018, amb la seua mirada irònica i farcida d’intertextualitats del camp cultural valencià. Era també l’autor d’estudis acadèmics i d’una edició del Dietari de Bernat Guillem Català de Valeriola. I també d’un assaig imprescindible sobre la figura de Víctor Iranzo i Simón, poeta de la Renaixença, l’oblit del qual és una altra mostra de com de desmemoriat és el País Valencià i com oblida fites que haurien sigut importants en la construcció de la seua genealogia. Carles Fenollosa és, per tant, un lletraferit, algú que et pot escriure una novel·la o endinsar-se amb la mateixa facilitat en la literatura valenciana del segle XVI i en la del XIX.
I això és el que fa a Irreductibles, fer un assaig panoràmic començant pels orígens i arribant fins a hui mateix. I parla de literatura, i fa història de la llengua. I, en fer-ho, no només interpreta i enllaça sinó que conta una història, fa una mena de novel·la coral per la que van desfilant, com en la processó d’Al Tall, nobles i burgesos, jueus i moriscos, el cavaller Tirant i Sor Isabel de Villena, Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés, Lluís Bernat, Constantí Llombart i Teodor Llorente, Vicent Boix i Joan Fuster, l’Academia de los Nocturnos i els joves de la Taula de les Lletres Valencianes, els noms cabdals i d’altres oblidats, i tots van dient la seua, deixant el seu esclavó de la cadena. I per moments un té la sensació que està llegint la narració d’un joc d’aquests de civilitzacions, una grandiosa Crònica General, amb suspens i caigudes, amb emoció.
Perquè, per exemple, per les pàgines del llibre de Carles Fenollosa s’aguaita també aquell xic de Benimaclet al qual, l’any 1914, el seu professor Ventura Pasqual el va bonegar per parlar valencià: «—Pues aquí se habla en castellano, añadí con firmeza. Recalcitrante el niño, murmuró entre dientes: —Es que yo soc valenciá». Un personatge anònim, esmentat en el relat d’un altre i que travessa el sentit profund del llibre de manera transversal, amb una marca a l’inici, l’epígraf, i un altre al final, en les darreres línies del text que no citaré per no arruïnar l’efecte de lectura. Només diré que traspuen emoció intel·lectual i vertadera: en acabar la darrera pàgina del llibre vaig adonar-me que estava profundament commogut. I això és un mèrit sense dubte d’aquest llibre, que fa viure l’erudició, que la transforma en multituds transhistòriques que bateguen en les seues pàgines, i escriuen, i lligen, i parlen i viuen en valencià perquè són valencians.
Però és que, a més, les seues interpretacions són intel·ligents i estimulants. Ho és per exemple la valoració que fa de la Renaixença. Es nota que ha llegit Rafael Roca i també Víctor Iranzo i Simón. I que ha llegit amb atenció també Joan Fuster, que el valora sense sacralitzar-lo i llança unes preguntes que ressonen en el lector: «què hauria passat amb un missatge fusterià sobretot centrat en el País Valencià com a marc nacional? Què hauria passat si haguera llegit la història valenciana no com a part del procés de disgregació d’una antiga arcàdia perduda, sinó com el viatge ple de volantades i derrapades d’un poble que se sabia i s’identificava com a tal des de feia segles? Què hauria passat si haguera interpretat l’evident germanor cultural i lingüística com encara ho feia bona part dels seus connacionals —Valencians i catalans, cosins germans, resava i resa encara la dita popular— i no com la base obligada d’un projecte polític futur?». Té clara també la importància de Nosaltres els valencians, perquè «també podia no haver arribat mai cap revulsiu», però en una certa mesura, i partint de la literatura, una resposta possible a aquestes preguntes és el llibre que el lector té entre les mans.
Però per descomptat encara que anomena sempre a la llengua «valencià» (és que no és un nom de llengua tan vàlid com el de «català» perquè és a més el nostre?), com no podia ser d’una altra manera, no es qüestiona la unitat de la llengua. De fet, de tant en tant fa digressions per aportar exemples catalans i balears que il·lustren processos paral·lels o divergents. I crec que aporta una valoració concisa i contundent del que va ser la mal anomenada Batalla de València: «Acceptar aquell terreny de joc simbòlic fou una errada, però si a alguns els pogué sobrar miopia política i burrera intel·lectual, a altres els sobrà terrorisme. No és el mateix».
És de veres que personalment he trobat alguna coseta a faltar. Per exemple crec que Ricard Sanmartín i el seu Pensat i Fet no té el protagonisme que mereix. Se’l cita un poc de passada malgrat que va proveir a milers de lectors capitalins de l’única lectura en valencià que possiblement feren en tot l’any durant la fosca dictadura, i ho aprofità per incorporar continguts de qualitat. Però aquestes mancances i aquestes mencions precipitades són inevitables en un llibre com aquest.
L’important és que Irreductibles és un llibre redó, molt ben escrit i molt llegidor que pot arribar a un públic ampli o, si més no, molt més ampli que un assaig acadèmic. I aporta genealogia consistent. I acaba a més amb un epíleg que, a la llum del relat que ha contat, traça les peculiaritats del moment actual en la història de la llengua al País Valencià, de les seues possibilitats i dels seus riscos. I de la consciència dels valencians i de les valencianes de ser un poble.
Una lectura, per tant, més que recomanable, una història que ve de lluny i que va lluny, d’un poble en moviment que es desitja irreductible. I a més rescata de l’oblit de la història aquell xiquet de Benimaclet de fa més de cent anys que tenia les coses tan clares. Parlava valencià perquè era valencià. Així de senzill. De nosaltres depén que continue sent així i no es faça realitat el malson de Llorente. Llibres com aquest, declaracions orgulloses de ser, com diria Llombart, fills (irreductibles) de la morta viva, són un pas en la bona direcció. Un pas necessari, perquè aquest llibre feia molta falta, pel que planteja i pels debats que fa possibles.
