Una barca no pot remar en dos direccions

Resum

El títol d’esta ressenya és una de les metàfores amb què comença esta història, la qual per quotidiana no deixa de ser interessant.

Pasqual Alapont, nascut a Catarroja, és un escriptor experimentat que conrea diversos estils. Per això podem comptar-li al voltant de quaranta publicacions entre infantils, juvenils, traduccions, novel·les i obres de teatre. Com no pot ser d’una altra manera, ha estat guardonat amb diversos premis com el Micalet de Teatre, el Joanot Martorell, el Max Aub de les Arts Escèniques, el premi de literatura juvenil Gran Angular i una menció de The White Ravens. També cal destacar que la seua obra ha estat traduïda a diversos idiomes.

Ens trobem davant un relat protagonitzat per adolescents i adreçat al mateix grup d’edat. El detonant de la història és la separació dels pares de la protagonista, una adolescent de tretze anys de nom Virgínia, i del seu germà menut Víctor. Tot comença amb la notícia que reben els fills i, si som un poc primmirats, la tria de qui la dona i com la dona, un fet que determinarà d’alguna manera la direcció dels fets posteriors.

El llibre està confegit amb setze capítols en els quals l’autor ens condueix per la comesa tortuosa d’esta família de canviar, iniciar i acceptar, al més prompte possible, el seu nou estil de vida. Com a lectors adults, podrem reconéixer-hi ensems les dificultats no només emocionals sinó econòmiques, logístiques i fins i tot legals, que qui ha estat en una situació semblant, ha de passar.

Capbussant-nos en la vida dels dos menors, podem vore com intenten amb escreix seguir talment amb la seua vida, però la gràcia de viure, com s’etziba en algun moment de la novel·la, ens ensenya que, la majoria de les vegades, la navegació vital no ens deixa ni decidir, ni reflexionar, ni menys encara reaccionar de manera coherent i encertada.

La vida de Virgínia transita entre el seu estimat equip de bàsquet, on s’embasten relacions amb molta importància per a ella, i l’institut. Del seu germà més menut, el llibre ens mostra com esta avinentesa crebanta la seua candidesa. Es representa amb una por que fa crac durant les hores fosques i amb els dubtes que generen els comentaris enxampats al vol de les converses dels adults.

Els nous costums capgiren la vida de tota la família i tota ajuda és benvinguda. Tiets, amics i altres personatges entren en acció. Alguns intenten fer la vida més fàcil als adults i d’altres ajuden els infants amb dosis de fantasia.

Mentrestant, en la vida d’una adolescent res s’atura i apareixen els primers enamoraments, la necessitat de solitud i els inevitables canyarets amb les corresponents exhibicions de rampells de geni carregat d’hormones. En esta situació s’afegeix la dificultat dels retrets i les flegmes que s’encomanen d’un costat a un altre de la parella, que, tot i semblar que passen desapercebuts per als infants, sempre acaben burxant-los.

Cal fer tots els possibles per girar pàgina —hom diu en esta situació— i en este cas, la sorpresa s’escomet de manera molt prematura, amb una nova parella que intenta «fer-se amiga» de les criatures. Este fet afegeix encara més entrebancs a tota la trama.

El procés d’empassar-se i pair la separació d’uns pares, enfolleix qualsevol i de vegades, la mancança d’eines per vessar eixos malestars embolicats, pot fer que esclaten en el lloc menys adequat. En este cas, el paper dels docents pot ser clau en estos moments, perquè són els qui, de vegades, més temps passen amb eixes ànimes esmaperdudes. Si estan a l’aguait, potser poden oferir fins i tot un salconduit a les persones més vulnerables d’una guerra sobrevinguda per a la qual, generalment, no poden ni triar bàndol.

No obstant això, sempre hi ha eixides si mirem l’horitzó. En aquesta obra, tal vegada per la sort de viure a prop de la mar, l’autor empra la pesca com a acte reflexiu i necessari.

I així, amb una altra metàfora marina, es tanca el cercle d’En la línia dels tres punts que havíem començat amb una barca que remava en direccions oposades.