Paraules senzilles i tendres

Resum

És un autèntic plaer capbussar-se en els relats que Clara Gil ens presenta sota el títol Com t’ho podria dir. L’autora, nascuda a Vila-real, ha estat guardonada amb diversos premis de literatura com el concurs de poesia jove Ciutat d’Alzira o els Jocs Florals Vila de Nules i el Certamen de Narrativa Breu Pilar Herrero, entre d’altres. També té diversos títols més publicats, un fet que dona compte de la seua prolífica producció.

L’habilitat de teixir amb les paraules està tendrament ornamentada amb un fil guspirejant de música, que li dona alhora consistència i ales. Clara Gil aconsegueix endinsar-te des de la primera línia en cadascuna de les histories, amb «paraules senzilles i tendres», com la cançó de Serrat. I amb aquesta sentència ens hem atrevit a emular l’autora. Hem triat el fragment d’una cançó en la nostra llengua, per incloure-la en el text i que cobre vida literària, com Gil fa en cadascun dels seus contes.

Cada relat va enllaçat a una cançó que el lector es pot descarregar mitjançant un codi QR per llegir-lo mentre s’escolta de fons eixa melodia, o per fer-ho després de llegir-lo, prenent-li així un poc més de temps a la vida.

Llegir amb música de fons és un plaer multiplicat, però en aquest cas, no només és un acompanyament. L’autora assoleix la fita de fer que la música que tria siga un personatge més, si més no, un element clau de la història.

Usa les cançons de diverses formes: com a part d’un diàleg, com un poema amb el que es pot jugar bescanviant-li paraules, com a un record, com una excusa per enllaçar diverses històries, per recordar grans erudits en la nostra llengua com Ausiàs March, per agullonar-nos posant-nos al davant temes tan compromesos com l’assetjament. També veiem en la seua escriptura que de tant en tant aguaiten lliçons per a viure: «Que l’aire es torna vent, vent que mou el temps, temps que passa ràpid i fa empentes al present…».

Els textos, la majoria d’ells ambientats en l’època adolescent, eixe temps tan temut com lloat de l’institut, faran que la lectura per a este grup d’edat els resulte molt més propera. Podem imaginar Clara Gil, passejant pels passadissos de l’institut on treballa com a professora d’educació secundària i batxillerat, parant les orelles a totes les converses i situacions que, sens dubte, hauran inspirat i esperem que ho seguisquen fent, moltes de les ficcions ‒o realitats‒ que es poden llegir en les ratlles d’aquests trenta contes.

Tanmateix, quan un adult se submergeix en esta lectura, tampoc li seran alienes eixes històries, doncs sense saber com, amb un enginy invisible, escorcollen les vivències personals del lector o lectora. Són d’eixes històries que s’assemblen a algunes que bé has viscut de ben a prop, que algú t’ha explicat o de les que has estat protagonista, de vegades involuntàriament.

Per una altra banda, el format resulta molt accessible per la curtedat de cada escrit. Esta característica fa que siga una compilació molt adient per a treballar-la a les classes de llengua i literatura a secundària. Tant és així, que l’autora finalitza el llibre amb trenta propostes de treball, una per a cada relat, i unes quantes afegides que conviden tant a fer un treball metalingüístic, com ètic i cultural.

Parlant de la seua brevetat, podríem dir que sembla fet a mida de la societat més actual, en la qual sembla que tot el que rebem ve en format exigu: Tweets, WhatsApps, TikToks, etc. Emperò els relats, àdhuc sent breus, tenen la suficient profunditat com per fer que el lector s’ature en acabar cadascun d’ells i sospire pensaments que li acaronen l’ànima o li remoguen l’estómac.

Per acabar, i sense desvetllar massa, posarem el focus en el detall del darrer relat. Ací citarem la mateixa autora quan diu, entre les seues propostes d’activitats, que el títol i el final del llibre estan relacionats, «de manera que principi i final s’uneixen i es completen».
Tot un regal llegir-lo de cap a peus.