I si Zadar no dorm mai?
Resum
La filologia catalana obre més portes de les que alguns podrien arribar a imaginar: acabes la carrera, sol·licites una plaça de lector en una de les més de 150 universitats estrangeres on s’imparteix català i, si tens sort —acompanyada d’un bon currículum i una atractiva carta de presentació, és clar—, d’un dia a l’altre et trobes en un altre país, ensenyant la teva llengua a un grup d’estudiants interessats per la cultura catalana. Això mateix és el que va experimentar, l’any 2015, el filòleg Artur Garcia Fuster (Barcelona, 1991), el qual durant tres anys va ocupar el lectorat de català a la Universitat de Zadar, a Croàcia. I aquesta és, també, la gènesi de Partint de Zadar, unes memòries immediates farcides de moments estel·lars i personatges estrambòtics amb les quals Garcia Fuster ha obtingut el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2022.
D’entrada, s’equivocarà qui pensi que Partint de Zadar és un manual amb anècdotes i recursos pràctics sobre com ensenyar català a croatoparlants. De fet, en el llibre es parla molt poc de la feina del lectorat a la universitat; o sí, si considerem que, pels professors i els estudiants zadarencs, freqüentar diàriament els cafès i els bars de la ciutat vella fins a altes hores de la matinada és una part inexcusable de la seva jornada. A través dels vint-i-tres capítols que articulen el volum —breus i autoconclusius—, Garcia Fuster aconsegueix bastir una autèntica guia sentimental de Zadar, allunyada de les grans atraccions turístiques, i transmetre l’estat de pausa en què viu la ciutat. Tant és així que bars com el Ðina, el Borgo, el Kampanel o el 72 adquireixen un paper important en la majoria de les històries narrades que, tot i ser molt diverses, mantenen una constant humorística (n’és un exemple clar l’apunt final que comparteixen alguns dels capítols: la contrasenya del wifi i l’estat de la xarxa dels establiments visitats!). No és d’estranyar, doncs, vista l’afició dels zadarencs per la gresca i els espirituosos (medica, rakija, etc.), que Garcia Fuster afirmi, emulant Estrabó, que «hom pot creuar completament la península de Zadar de bar en bar, de cadira en tamboret, sense haver de caminar mai més de cinc minuts».
Ara bé, com diuen, les ciutats no només són els espais, sinó també la gent que les habita. A Partint de Zadar, el cicerone principal de la veu narrativa és en Nikola Vuletić, el responsable acadèmic del lectorat de català, i una mena de Gran Germà zadarenc que parla en valencià apitxat. D’ell provenen les narracions més colpidores que Garcia Fuster aplega en el volum: la del record d’un amor sefardita de joventut («Els fills que no hem tingut»); la del seu besoncle i el saquet amb llavors de vinya («Dingač, a la recerca del vi perdut»); i, per damunt de totes, la del brigadista iugoslau i la gironina («La mà de Murter»). Per contra, les històries que l’autor viu en la seva pell, encara que sigui des de la posició d’un discret observador, són més desenfrenades i iròniques, i constitueixen un càntic clamorós de la joventut: la de la visita a la fàbrica de formatges de Kolan («Paški sir, secrets de formatges»); la de l’arribada del lector de castellà al seu pis («Arribades lectores»); i, especialment, la de la nit de festa amb un amic napolità i un objectiu molt concret («La lliçó napolitana»). En últim lloc, d’aquest darrer grup també cal citar el capítol d’obertura («Tarda, nit i matinada del 5 de juny del 2015») i el de clausura («Matinada del 23 de juny del 2018»), que per si mateixos són una mostra clara del creixement —personal i literari— que fa l’autor al llarg dels seus anys a Zadar.
En resum, Partint de Zadar és un homenatge a una ciutat, un ventall d’experiències de joventut vertebrades al voltant de Zadar. El llenguatge de Garcia Fuster és clar, fresc i espontani, i s’adapta perfectament al to de les peripècies que relata. La narració avança en primera persona, però també a través de gèneres diversos —conte, dietari, memòries o, fins i tot, crònica política—, amb els quals l’autor aconsegueix, a la manera de Pla i Sagarra, fer de l’anècdota quotidiana quelcom amb valor literari. Amb tot, el llibre de Garcia Fuster és una lectura imprescindible per a tots aquells a qui els agradi rememorar ciutats, experiències i, sobretot, viatjar; però viatjar de veritat.
