Les mil cares d’Italo Calvino
Resum
Incorporar un clàssic inèdit al catàleg editorial català és sempre una bona notícia. Encara ho és més, però, si l’autor escollit és d’aquells que amb poques pinzellades i alguns detalls concrets són capaços de crear una imatge viva i clara als ulls del lector. Aquest és el cas d’Italo Calvino, un dels autors més polièdrics del Novecento italià. De fet, això mateix és el que reflecteix la seva producció, que és un testimoni fidel del camí que va recórrer com a escriptor, les seves mil cares: el neorealista, el fabulista, el fantàstic, l’estructuralista, l’ironista o el postmodern. Enguany, en ocasió del centenari del naixement de Calvino —malauradament, molt difuminat en el nostre territori—, Comanegra ha publicat, dins l’exquisida col·lecció «Portàtils», L’últim és el corb (1949), el seu primer recull de contes, traduït per Pau Vidal. Així doncs, el llibre no només constitueix un homenatge meritíssim a l’autor, sinó que a falta d’una traducció catalana d’Il sentiero dei nidi di ragno —la seva òpera prima—, ens permet acostar-nos, per primera vegada en català, al Calvino neorealista dels primers anys.
A través dels trenta relats breus que aplega el volum, Calvino aconsegueix bastir una panoràmica completa, una immersió profunda en un moment molt precís de la història d’Itàlia: la Resistència italiana enfront del nazisme. Aquest és el rerefons de L’últim és el corb, l’element sobre el qual l’escriptor fa pivotar els protagonistes i les seves històries, i que va adquirint presència a mesura que avancen les pàgines, fins que acaba atrapant el lector. La revisió, reelaboració i reescriptura constant a què Calvino va sotmetre els relats que integren aquest volum —i que s’especifica a la nota editorial que encapçala l’edició—, té molt a veure amb aquest efecte, perquè fa més evident la tripartició interna de les històries que s’hi narren. Així, per exemple, una primera tongada està formada per narracions ambientades en un paradís idíl·lic i idealitzat de la infantesa, com el d’en Libereso, el noi-jardiner que regala a la Maria-nunziata tots els animals que troba en el jardí («Una tarda, Adam»); o el d’en Giovannino i la Serenella, dos amics que, després de travessar una tanca, descobreixen un jardí magnífic amb una piscina («El jardí encantat»). Totes elles són històries molt lluminoses, que ens transporten de manera inevitable a altres temps, i que aconsegueixen interpel·lar el lector.
Però a mesura que avancen les pàgines, el mateix paisatge lígur comença a introduir individus més marginals, fins i tot misògins —com en Pipin el Maiorco («Trenc d’alba entre les branques nues») o els germans Bagnasco—, que semblen haver sortit de la ploma de Pavese. Aquestes històries són un preludi dels relats més bèl·lics del volum, els dedicats a la guerra partisana, com el d’en Diego i en Michele, dos amics capturats pels alemanys («Espera de la mort en un hotel»), o el d’en Binda, el rellevista («Basarda al corriol»). Ara bé, per sobre d’aquests voldria destacar «La fam a Bévera» i «Cap de comandament». En el primer, en Bisma, un vell sord i corbat amb un bigoti semblant al de Bismarck —d’aquí el seu nom—s’ofereix a baixar cada dia a Ventimiglia a comprar el pa amb el seu matxo, malgrat els bombardeigs. En el segon, Calvino narra el conflicte de confiança que es produeix entre un home desarmat i un d’armat, quan caminen sols enmig del bosc. Passat l’equador del volum, els relats bèl·lics deixen pas a una sèrie de narracions de postguerra que no tenen pèrdua. En unes, els animals —omnipresents en totes les narracions que aplega el llibre— esdevenen l’eix central, com en el relat que dona nom al recull o, també, a «El bosc dels animals». En altres, són l’eros («Vistos al menjador») o l’humor («Robatori en una pastisseria») qui mou el destí dels protagonistes.
El català emprat per Pau Vidal és magnífic, i s’adapta perfectament al to que demana cadascun dels contes. A més, el volum inclou un epíleg de Francesco Ardolino, molt esclaridor per aprofundir en la figura de Calvino, i especialment útil a l’hora de comprendre el lloc que aquest aplec ocupa dins de l’univers creatiu de l’autor; ja que, en paraules d’Ardolino, «conté en germen tots els elements futurs de Calvino». L’últim és el corb és un llibre per retornar-hi, d’aquells que sempre cal tenir a la tauleta de nit, perquè malgrat la brevetat de les trenta històries que s’hi narren, l’escriptor sempre aconsegueix sorprendre el lector. I no sols pel gir final amb què es resolen algunes narracions, sinó també per la manca d’aquest en d’altres. En definitiva, llegir Calvino és sempre una experiència gratificant, però molt més fer-ho en una edició tan acurada com la que presenta la col·lecció «Portàtils» de Comanegra.
