L’estupefacció de viure
Resum
En la primera narració d’aquest recull de contes, titulada «Homenatge», se’ns presenta Llorenç, un treballador i pare de família exemplar que, arribada l’hora de la jubilació, creu que mereix un reconeixement que no acaba d’arribar. Diverses situacions frustrants i divertides fan aflorar el veritable fons del personatge: la voluntat de rebre un agraïment per tot allò que ha fet ens el presenta com un home carregat de ressentiments i enveges. Al capdavall, el conte posa un mirall davant del lector: íntimament, a qui no li agrada que el regracien per tot allò que fa pels altres?
Morir sabent poques coses, la primera obra publicada pel músic Joan Enric Barceló, és un conjunt d’onze relats força diversos en els quals, tanmateix, podem veure algunes constants que ja apareixen en el primer. Hi desfila un seguit de personatges vulnerables que es troben amb situacions imprevistes, que escapen al seu control, i això fa que acaben mostrant parts de la seua humanitat més patètica. L’epígraf inicial del llibre és —molt significativament— una citació de Calders que fa referència a un «desballestament absolut» del «jo». El desencís, l’inesperat, o el xoc entre les expectatives i la realitat, fan que els contes destil·len una perplexitat davant les vicissituds vitals entre humorística i dramàtica, certa estupefacció davant la realitat. Un tret que efectivament recorda Calders i que, de fet, el títol del recull reflecteix.
Així, sota un tractament en primera instància irònic i divertit, sota una lleugeresa aparent, els contes mostren diversos vessants de cert desconcert vital. Hi apareixen tractats temes com la fi de les relacions sentimentals i la paternitat («La perillositat») o la mercantilització a què la societat sotmet fins i tot allò més personal com les amistats dels nostres fills o el llegat digital que deixem en morir («Atenció al client», «We End», dos contes amb cert to distòpic). I sobretot el tema de la mort, que plana sobre uns quants dels relats, en algun cas de manera més directa i tràgica («Quinze de setembre», «Dalton Highway»).
Formalment, els contes de Barceló mostren una diversitat en les tècniques que podríem qualificar de juganera. En «La perillositat», per exemple, el relat inclou unes extenses notes a peu de pàgina que en realitat ofereixen un veritable subtext que mostra les autèntiques motivacions del personatge, ocultes al text principal. En «Fèlix» es mostra un diàleg entre dos personatges i ens ofereix només les paraules d’un d’ells, amb la qual cosa s’obrin interpretacions alternatives de la situació. Hi ha un relat configurat com un intercanvi de correus electrònics («Atenció al client»), un altre molt breu format per una sola i llarguíssima oració («En el supòsit»), un tercer presentat com un monòleg en el tren («We End»). Una diversitat formal que propicia una lectura amena i fins a cert punt sorprenent. Lligat amb aquest joc tècnic, també s’estableixen relacions entre els diversos contes, subtils en ocasions, que el lector pot jugar a descobrir.
Un altre tret formal que és comú a quasi tots els relats és l’ús d’un llenguatge contemporani emprat de manera desacomplexada, en ocasions proper a la col·loquialitat. Aquestes diguem-ne llicències pròximes a l’oralitat passen a primer terme en el conte «Els últims onze dies», una de les característiques més remarcables del qual és tractar de reflectir el registre col·loquial de la narradora. D’altra banda, és una de les narracions en les quals més es barreja l’humor amb la tragèdia, mescla que domina tot el llibre.
Al capdavall, amb Morir sabent poques coses Joan Enric Barceló es presenta com un narrador versàtil, que no amaga l’admiració que sent per alguns mestres del gènere com Calders, i que camina amb soltesa per la prima línia que separa el drama de la rialla. La línia on es troba de vegades l’absurd de viure, i de morir.
