Vides frustrades
Resum
La concessió el 2022 del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Antònia Vicens ha significat el reconeixement a una personalitat que, tot i el ressò limitat, ha anat bastint amb constància i qualitat sostingudes una obra sòlida i respectada. Des que es donà a conéixer guanyant el Premi Vida Nova del concurs literari de Cantonigròs de 1966 amb Banc de fusta i, sobretot, el Sant Jordi de 1967 amb 39° a l’ombra, no ha deixat de publicar novel·les, reculls de relats i, en els darrers anys, poesia, que han anat afermant l’autora nascuda a Santanyí el 1941 com una de les veus més potents de la literatura balear del darrer mig segle.
En aquest volum s’aplega la totalitat dels contes escrits per Antònia Vicens durant tot aquest temps. Es tracta d’un total de vint-i-sis narracions, ordenades de manera inversa, és a dir, de les més recents a les més antigues. Una ordenació atípica que l’autora ha justificat dient que així segueixen «el fil de la memòria», que va del present cap al passat. D’aquestes narracions, més de la meitat es van publicar en el recull Primera comunió (1980); la resta, la majoria han aparegut en reculls més breus, o de manera esparsa. Només un és inèdit, el titulat «Clar com un mirall».
Entre el conte més antic, escrit el 1963 ‒tots els contes inclouen la data i el lloc de redacció‒, i el més recent, de 2017, hi ha una diferència de més de cinquanta anys. És lògic, per tant, que hi detectem canvis en la manera d’escriure de l’autora. El més evident és que els primers contes eren més extensos («El pintor» o «El novici», per exemple) i amb un estil una mica més tradicional. Més endavant, en concret a partir de Primera comunió, veiem uns relats amb més economia del llenguatge, un estil més precís, uns contes tallats com si foren diamants, breus i punyents, intensos. Tanmateix, tot i aquestes diferències, malgrat certa maduració o depuració posterior, crida l’atenció que la veu narrativa té prou personalitat pròpia per fer-se sentir ja en els primers contes, escrits a vint-i-dos anys.
Aquesta unitat del conjunt es concreta, per exemple, en les temàtiques. Es tracta de contes durs, sense concessions, de vegades cruels, que fan, dit siga de passada, que el títol del recull ‒que és el d’un dels contes‒ tinga un ressò una mica irònic. Bona part dels contes estan protagonitzats per dones que viuen una vida frustrada, que no troben la manera de realitzar-se, que tenen relacions amb homes que no les omplen, i que viuen la pressió social de la família i el matrimoni com una llosa que les oprimeix. El tema de la frustració matrimonial és, de fet, recurrent («Recordances», «Desencant», entre d’altres), però no és l’única. Sovint la infelicitat és motivada per quelcom més general o inconcret, com una constatació de la impossibilitat de desenvolupar-se plenament. Certament, la condició de la dona és un dels eixos a l’entorn del qual ha gravitat la narrativa de Vicens. Però aquesta frustració vital afecta també els personatges masculins, i acaba esclatant, en moltes de les narracions, en algun fet violent, sobtat.
Un altre element que unifica els contes és de tipus formal. L’autora defuig la narració lineal, causal, i opta per viaranys menys senzills, que reclamen el treball del lector, amb retrospeccions temporals, justificades pel fet que el passat dels personatges hi juga un paper important. Tothora ens trobem dins la consciència dels personatges, transmesa amb un estil poètic, metafòric, molt treballat, que juga també amb la polifonia dels personatges. Sense oblidar un treball remarcable de llenguatge, l’enorme riquesa lingüística amb la qual l’autora juga sense esforç, pouant en la frondositat del català de Mallorca.
Quasi un miracle és, per tant, una mostra excel·lent de l’obra d’una de les autores més sòlides de la literatura catalana actual. Hi trobem els trets més identificables de la seua literatura, una veu pròpia inconfusible i treballada, i una autoexigència estilística de primer ordre.
