El model de la bellesa perfecta
Resum
Mentre escric aquesta ressenya tinc un gat negre assegut a la taula de treball. Es diu Negri i el seu nom és un joc de paraules perquè va ser el darrer a arribar i el nostre primer gat porta per nom Gramsci. Literalment va arribar perquè, ferit com estava, ell va decidir entrar en la casa aquesta on li donaven menjar i on es trobava més segur que en el carrer. De vegades ens mostra que té moltes ganes de tornar al carrer. És un gatet de poble. Però podem dir que hem sigut triats per un gat, i això, com explica bé H.P. Lovecraft, no ho pot dir qualsevol i parla d’una relació d’iguals basada en el respecte perquè sabem que si està a la nostra casa és perquè vol. Gramsci és un gat de casa. Va arribar com a resultat d’una adopció ordinària i té quelcom de burgesot malgrat el seu nom. Té set anys i es mira la vida a certa distància. Només certes olors: les olives amb anxova, o quan comencem a cuinar amb peix, poden fer-lo moure. Si no, la seua distància respecte al món —i respecte a nosaltres— és filosòfica, de qui ha viscut molt i de qui sap que a certes edats només les coses vertaderament importants, com un tros de salmó, mereixen un esforç. Electrina és la tercera gata de la família, i ella és també una gateta del carrer. Era un cadellet abandonat quan la trobàrem. Potser per això no té els desitjos aventurers de Negri. És la més alegre, la que més juga, la que pot perseguir amb un control destre qualsevol objecte impulsat per les seues potetes corredor amunt i corredor avall. Quan té ganes de ser acaronada, t’ho fa saber, i quan no, també. El seu nom li ve d’un personatge d’un sainet valencià La bolcheviqui del Carme (1932) —coses de filòlegs— i ella encaixa en el personatge, «alegre, revolta i vivaracha», com la defineix el seu autor, Josep Peris Celda.
Amb un context com aquest no sorprendrà que diga que he gaudit molt de la lectura de Gats i gossos, l’assaig de H.P. Lovecraft, i que —amb certs matisos pel que fa al classisme, és clar— n’estic molt d’acord, i que els gats són infinitament millors que els gossos, per la seua independència, per la seua mirada envers el món, per la seua relació amb els que de fet no som els seus amos, sinó els seus companys de casa. «Llences un pal i el servil gos panteixarà, esbufegarà i correrà per portar-te’l. Fas el mateix davant d’un gat i el gat et mirarà amb sorna fredament cortès i vagament avorrida», diu, per exemple, l’autor, i és una gran veritat. I és que «el gos apel·la a unes emocions barates i senzilles; el gat a les fonts més pregones d’imaginació i percepció còsmica que hi ha a la ment humana». És, en resum, «l’altiu, el mai conquerit, el misteriós, l’opulent, el babiloni, l’impersonal, l’etern company de la superioritat i l’art; el model de la bellesa perfecta i el germà de la poesia; l’indiferent, greu, competent i patrici gat».
El text, com explica al pròleg Javier Calvo, autor de la traducció, va nàixer al novembre de 1926 per compensar l’absència de l’autor del debat sobre gossos contra gats al Blue Pencil Club i és un bon exemple d’aquesta escriptura com a passatemps de les persones cultes de l’època. Té un to juganer, provocador, sorneguer, excessiu, i, per això mateix deliciós. I sorprenent fins i tot per a lectors i lectores habituals de l’autor de La crida de Cthulu i L’ombra sobre Insmouth. La traducció de Javier Calvo reflecteix de manera precisa els matisos d’aquest to en català literari.
Una xicoteta joia, en resum, que farà gaudir els amants —els companys— dels gats i que els amos dels gossos no podran rebatre. Excel·lent i no menys deliciosa l’edició d’Eduard Vila, amb les il·lustracions del genial Louis Wain (1860-1939) que va ser ni més ni menys que president del National Cat Club, amb la meravellosa portada que no puc mirar sense somriure.
