Fer créixer el poema: L’esfinx sense enigmes. Llegir poesia, de Xavier Serrahima
Resum
El més exacte no seria dir que cada nova lectura «farà acréixer» el poema, sinó que: «amb cada nova lectura farem acréixer el poema (i, consegüentment i automàticament, el poemari)»
Llegir sobre la lectura no és mai un exercici avorrit. El lector comú llig i no reflexiona sobre allò que està llegint —ni cal que ho faça—, solament gaudeix —o s’emociona, o s’avorreix, o s’enfada—, solament viu l’experiència lectora. Des del mateix títol d’aquest llibre, quan l’agafem a les nostres mans, nosaltres, lectors en potència, podem començar a pensar dos idees, «llegir», per una banda, i «poesia», per l’altra: la poesia, com a gènere, i la lectura, com a esdeveniment. El text mai serà la mateixa cosa que la lectura del text.
L’autor d’aquest llibre, dins de les seues pàgines, reclama l’ús «inútil» del temps, el de la lectura —i, concretament, la lectura poètica— com un temps que no vol posar-se al servei de les idees imperants de la productivitat, la sensació de profit, d’avanç. Reivindica, per tant, la lectura en si mateixa. Alan Pauls parlava al seu assaig sobre la lectura, «Trance», d’una exigència imposada als lectors per «fer alguna cosa» a més de llegir; per exemple, escriure. S’exigeix l’acció, la utilitat, el moviment. S’exigeix un cert profit o, almenys, intentar traure’n un. La lectura i el plaer no tenen lloc dins d’aquest pensament. Això no pot allunyar-se més de la realitat del lector comú: el lector ha de desxifrar missatges, ha de fer-los seus, propis, individuals i personals.
Xavier Serrahima problematitza dues coses: la primera, la idea de la poesia com un gènere reservat per a una minoria intel·lectual, un text en clau que requereix de les grans ments per a ser explicat; la segona, la idea de lectura obligatòria, de lectura única, inamovible, universal.
Encara que l’autor pot manifestar una visió propera a allò què és romàntic —una defensa de l’art com a necessitat, com a «crida», o de l’art desconnectat necessàriament de la realitat, autònom, l’art per l’art— no s’allunya d’un sentit crític cap a l’ensenyament de la literatura a les aules, una experiència a partir de la qual la majoria de possibles lectors futurs acaben per abandonar l’hàbit, per trobar-se a si mateixos incapaços d’arribar a la lectura única, la tesi irrebatible, per exemple, dels poemes. I en aquest sentit, Serrahima vol exposar com el poema no és mai sentència inamovible, no és mai monolític, sinó que el text és, sí, universal, però no en el sentit que estiga destinat a tothom, sinó que és capaç d’apel·lar a cadascun de nosaltres, individualment, i som nosaltres els qui el fem nostre, i el podem convertir en universal. Llegir poesia es recrear-la en cada lectura, ja que, en llegir-la «el seu dir esdevé plural», «el que només podia dir-nos a nosaltres, s’uneix o es dissol en tots els altres dirs; s’acreix amb els dirs de tots i cadascun de nosaltres». La lectura obligatòria, tal com l’entenem i com s’imposa majoritàriament, no permet gaudir individualment del text. Per a l’autor, és contradictori pretendre trobar el que diu un poema, quan la poesia no diu, sinó que és.
Comencen a dubtar de la nostra funció com a lectors. El lector no ha de ser, ni és, en realitat, passiu. No ha d’acceptar una única forma de llegir, estàtica. La funció del lector no és únicament «receptiva», perquè és impossible llegir, pensar i endinsar-se en un text per un temps i que aquest temps no canvie res del seu pensament, del seu cos. Elevar la poesia com a gènere més complex, restringit, allunyat de les nostres mans i els nostres ulls, en què ens beneficia, com a lectors? Voler imposar una actitud a un contingut, on ens col·loca, com a lectors? Podem tornar a gaudir el plaer de la lectura buscant el plaer mateix, a reconciliar-nos amb la lectura?
