Rafa Gomar: Poc de soroll, però molta feina
Resum
Rafa Gomar (Gandia, 1955) és un dels escriptors rellevants de la narrativa valenciana actual. Un autor discret, dels que fan poc de soroll, però molta feina. Sense massa escarafalls ni tampoc amb una presencia mediàtica constant, «De reservat i discret m’he passat ‒totalment convençut‒ a clandestí i fugisser» escriu en el dietari Fràgil sol de tardor, com qui no vol la cosa, Gomar du trenta-un anys escrivint i publicant llibres. Curiosament comenta en Vianant, un altre diari: «Com quan era menut, com una mena de residu enquistat, la idea de passar inadvertit per la vida em domina sovint, fins i tot en les circumstàncies i situacions en què no voldria».
Comptat i debatut, Rafa Gomar és un dels autors valencians que ha creat i publicat amb més constància i regularitat en les darreres dècades. La seua primera obra publicada fou Les quotidianies d’Arístides (poesia), el 1981, i el darrer títol, Dissabte, jazz, el 2020. Amb tot, ens va deixar clar des de ben aviat que on semblava trobar-se més a gust com a escriptor, era en la narrativa. De fet, Legítima defensa va ser distingit el 1991 amb el Premi Víctor Català i l’any següent, amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Tanmateix, Gomar ha conreat un bon ventall de gèneres.
Poeta, narrador, autor de relats, novel·les i dietaris, la seua trajectòria literària s’ha abocat a la narrativa, tot i que ‒amb una relació decidida i valenta amb la lletra‒ ha escrit poemaris, dietaris, i ha col·laborat amb articles en diverses revistes de renom, com ara Saó, El Temps, Caràcters o L’Aiguadolç, entre d’altres.
Com és d’imaginar, els lectors hauran arribat a Rafa Gomar al llarg de tots aquests anys per camins i dreceres ben diverses, ara bé, m’atreviria a dir que el Rafa Gomar més captivador és l’autor de relats, com ara els que recull en Viure al ras (2000) o Batecs (2004), un llibre amb què, fent jugar el llenguatge, va fer bategar molts lectors i que li va suposar el XXXIX Premi Recull de Narrativa Joaquim Ruyra. En la literatura catalana, on els relats i els contes ocupen un lloc ben prestigiós, la peça curta és un gènere que paga la pena reivindicar i Rafa Gomar un autor que, considere, li ha donat continuïtat i dignitat.
En les històries de l’escriptor de Gandia, la quotidianitat pren forma i força literària, i en aquest marc, els seus relats i novel·les es fan ressò de les relacions personals, sentiments, contradiccions, i la perplexitat que les envolten. El tràfec humà, sens dubte, corre per les venes d’aquestes narracions. Llibres com ara Viure al ras i Batecs, abans esmentats, però també Exercicis respiratoris o Bé, perdona’m, però estan esperant-me en donen fe.
Crític i irònic quan s’escau o quan li ho demana el cos, sobretot el cos de lletra, Gomar ens ha ensenyat sovint l’ull cuitós, incisiu i crític de l’escriptor que es mostra implacable amb els excessos de la societat que l’envolta, traçant un retrat de la corrupció, la hipocresia, el luxe desmesurat i l’engany de les conviccions socials i familiars, entre d’altres.
En una de les seues darreres novel·les, Vidres en la moqueta (2019), Gomar retrata els protagonistes, personatges de la burgesia valenciana, amb una gràcia i un efecte visual gens menyspreables. Immersos en uns escenaris reals ‒amb retalls de vida, converses plenes de teatralitat i amarats d’una ironia tan lúcida‒ en ocasions aquests personatges freguen la caricatura. Per tot això, i per la capacitat d’anar del lirisme i el drama, a la paròdia i la deformació grotesca, o viceversa, diria que Gomar ha consolidat un quefer narratiu de pes.
Mestre en uns inicis ‒va estudiar Magisteri a l’Escola del Professorat d’EGB de València i és llicenciat en Ciències de l’Educació‒, Gomar va exercir la docència durant sis anys. Posteriorment, entre el 1987 i el 2018 va treballar com a traductor i corrector per a la Generalitat Valenciana. Ara, voldria imaginar, es dedica a allò que en diuen «la vida contemplativa», i ves a saber què és ben bé això, quan de matèria d’escriptors es tracta…
Tanmateix, potser no vaig tan desencaminada si subratlle l’observació i la contemplació com a una font clau d’on poua la seua prosa, i ho dic perquè Gomar és, també, autor de tres dietaris: Donato, 2,27 (1988), Vianant, i Fràgil sol de tardor (2010-2012), publicats el 2006 i 2015, respectivament. Dietaris on trobem la nota brevíssima, de format aforístic, to reflexiu i incitador: «La paraula temps acaba en essa de silenci», però també la descripció d’un paisatge, d’una escena quotidiana, el desencant en les seues múltiples facetes, i la ironia pròpia de viure, és a dir: un bon tast del transcurs dels dies, que no és poc! Tal com escriu l’autor en una de les entrades de Fràgil sol de tardor: «Qui sembra desitjos superflus, recull frustracions inútils». Ja sabeu… Aquell joc «pervers» de les expectatives, de no esperar ni anhelar molt, perquè, si això ocorre, tot allò que arribe, per abundant i ric que siga, ens semblarà poc. I encara més, en el terreny de la literatura.
Un terreny on tota prevenció és poca, perquè l’escriptor sovint viu pegant tombs, no sap molt bé cap on va, ni per a què serveix tot aquell esforç titànic: ¿Per a eixamplar els malucs, com deia Montserrat Roig, per a no trobar respostes, per a dubtar constantment…?
Probablement és aquesta incertesa la que manté el creador assegut a la cadira i volent passar, una i mil vegades, sobre la corda fluixa. Crec que Rafa Gomar és un d’aquests escriptors.
