Natalia Ginzburg i la brevetat del text
Resum
Natalia Ginzburg, amb la subtilesa i l’elegància d’una prosa que suggereix tant com mostra, va escriure en termes sovint autobiogràfics, en moltes ocasions creant la crònica d’un temps, la Itàlia segrestada per Mussolini i colpejada per la violència i la repressió. Recordem que el seu marit Leone Ginzburg –de qui va prendre el cognom– va morir torturat pels nazis alemanys. L’escriptora italiana va reflectir la força d’un país rebel, combatent, i alhora la Itàlia grisa i dura de la postguerra que alguns no superaren, com va ser el cas de l’escriptor Cesare Pavese, que li era tan proper. «Justament en parlar del seu amic –ha escrit Llúcia Ramis en el pròleg a Lèxic familiar– Ginzburg deixa anar una mica d’aquell aire contingut amb què respira el text».
Aquella xiqueta introvertida i solitària que fou Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 – Roma, 1991), i que –quan no escoltava les converses d’adults, jugava al jardí, fullejava novel·les que agafava dels prestatges de casa, i inventava històries– va fer de gran parlar les veus dels adults que hi havia al seu voltant en una història bellíssima i colpidora que captiva i guanya lectors any rere any. Aquell caràcter reservat de Natalia, i una certa timidesa –trets que ressalten els seus biògrafs– però sobretot la duresa de les circumstàncies vitals que va conèixer, la van dur a blindar-se en certa manera, a viure una vida on no hi havia lloc per a les febleses, a mostrar-se quasi impassible –no debades Sandra Petrignani la va retratar com la corsara–, tot i que sabem que la seua literatura és d’una sensibilitat esborronadora.
En els seus llibres a penes si hi ha lloc per al sentimentalisme fàcil o la sensibleria i, en tot cas, quan n’hi ha, sempre es paga car, i quan els seus personatges es deixen dur per la sensibleria semblen patètics, fins i tot, gosaria dir, fan una certa vergonya aliena. Aquesta és la força que ella mateixa exigia als seus personatges, i si no la trobaven, la vida se’ls engolia. Tota aquesta estratègia es veu magistralment reflectida en les novel·les breus de l’escriptora italiana.
A casa nostra no ha estat fins fa relativament poc –tret de la primera edició de Vocabulari familiar (1989), Les veus del vespre (1994) i Estimat Michele (2008)– que les editorials catalanes han posat els ulls en Natalia Ginzburg. És el cas d’Àtic dels Llibres amb Lèxic familiar i Les petites virtuts, entre altres obres, i Club Editor amb La casa i la ciutat. Ara bé, convé no perdre de vista el treball d’Edicions de la Ela Geminada, un segell gironí que ha publicat la sèrie de les cinc novel·les breus que l’autora va escriure entre el 1943 i el 1961, reunides en italià el 1964 en Cinque romanzi brevi.
En el prefaci d’aquest llibre Ginzburg explica que quan el 1941 va començar a escriure El camí que porta a ciutat, volia escriure una novel·la, no pas un altre relat breu. En aquell moment, l’autora –que vivia confinada amb la seua família per motius polítics en un poble dels Abruços– havia escrit i publicat alguns dels seus primers relats, que molts anys després, el 2016, serien recollits i publicats en Un’assenza: Racconti, memorie, cronache, 1933-1988, on hi ha alguns textos dedicats al mateix poble escenari de la seua primera novel·la. En aquell prefaci conta Ginzburg que, en començar a escriure-la, temia que aquesta no passés de ser un relat llarg, però potser encara l’angoixava més que li sortís «una murga», paraula amb què es referia sa mare quan llegia «una cosa (una novel·la) massa llarga i enutjosa».
Acabats, doncs, de començar els anys quaranta, reclosa al poblet de Pizzoli, lluny de la llar familiar i enyoradissa del seu món, Ginzburg pensa per primera vegada en complaure sa mare amb allò que escriu, i «perquè no em sortís una ‘murga’ –diu– vaig escriure una vegada i una altra les primeres pàgines, intentant ser tan directa i tan seca com fos possible. Volia que cada frase fos com un cop de fuet o una bufetada».
Ginzburg estava avesada a escriure peces curtes i hi reflexionava sovint: «un relat curt s’ha de tenir al cap com dins de la seva closca, però amb un relat llarg arriba un punt que es descabdella tot sol, que gairebé s’escriu tot sol». I continuava: «en les primeres pàgines m’hi havia detingut molt, però després vaig arrencar i vaig continuar escrivint d’una tirada». D’una tirada que no va parar, perquè El camí que porta a ciutat (1942) seria la primera de la sèrie de cinc novel·les breus, seguida d’Ha anat així (1947) Valentino i Sagitari (ambdues publicades el 1957) i Les veus del capvespre, escrita entre el 20 març i el 12 abril de 1961. Després vindrien, cronològicament, altres tres novel·les més extenses: Lèxic familiar (1963), Estimat Michele (1973) i La casa i la ciutat (1984).
Una sèrie de cinc novel·les breus
Breus, però intenses, petites obres mestres, en totes elles impera la seua manera de contar les històries, a partir d’un «dir i no dir» i creant –amb pinzellades subtils, ràpides i directes, a tall de quadre impressionista– una atmosfera literària poderosa. Així és com compon el retrat d’una burgesia en decadència, una vida construïda i projectada sobre les aparences, on tot és un muntatge, una farsa compartida, i on el que realment compta són les relacions i favors personals: ningú se t’aproparà, si no pot traure res de tu. És un univers de desficis i infelicitats on l’estira i arronsa entre el camp i la ciutat –binomi sovint present en les seues obres– pren una força i simbologia especial: qui viu al poble o al camp detesta la solitud i voldria el batec de la ciutat, però sovint no té prou diners per comprar-hi una casa, i qui viu a la ciutat cerca el camp buscant la calma que, de tota manera, no trobarà mai perquè el desassossec el du ben endins.
Natalia Ginzburg sap molt bé de què parla. Havia conegut de prop la vida en una comunitat petita als Abruços: «Viure tres anys en un poble no és poc –escriu– sobretot si t’ha estat imposat i t’és negada qualsevol altra part del món. T’ho trobes davant tots els matins i és impossible ignorar-ho. Algunes vegades et resulta odiós i voldries destruir-ho, però els llaços que t’uneixen a ell es van estrenyent cada vegada més. Llavors aprens a conèixer-lo en la seva essència més íntima».
Siga al poble o a la ciutat, els amors, els possibles i els impossibles, els divorcis, la gelosia, les traïcions, la mentida, la incomunicació, la solitud i la tirania de les relacions familiars sempre compareixen en les seues històries. En elles, els personatges femenins que encarnen totes les dones o heroïnes possibles són mediocres, brillants, gasives, generoses, valentes, covards. I els personatges masculins, que amb ben poca cosa, diuen i fan tant, queden sovint mal parats. En tot cas, dones o homes, Ginzburg no perdrà mai l’ocasió per a ridiculitzar la superficialitat i la hipocresia de certs comportaments d’una burgesia, sovint vinguda a menys, que viu de mostrar benestar i amagar misèries en una Itàlia feta de contrastos socials dràstics i abatuda per la pobresa material i espiritual posterior al feixisme i a la guerra.
Una escriptura gents atzarosa, malgrat semblar-ho
En aquella primera novel·la, El camí que porta a ciutat, Ginzburg es coneix i reconeix com a escriptora. Hi percep que el poble per on passeja cada dia, alhora estimat i avorrit, i els veïns que hi saluda se li imposen com a personatges, els quals conviuen amb amics, familiars i coneguts evocats. «La noia de la història –escriu Natalia en el prefaci esmentat adés– és una noieta del poble, la mare i la casa, també, però en part aquesta noia és igualment una antiga amiga i ‘de manera fosca i confusa, jo mateixa’». Des d’aquella primera novel·la, Ginzburg admetria com «sempre que feia servir la primera persona, m’adonava que jo mateixa, sense que se’m cridés, sense que se’m convoqués, em ficava en els meus escrits». Per tant, ella i el seu món: amics, coneguts, veïns, converses, experiències, els germans i els pares, sempre es convocaran en la seua literatura: «aviat em vaig dir que no havia de narrar res que em resultés indiferent o aliè, que els meus personatges havien d’ocultar sempre persones vives amb qui tingués vincles estrets. I en aquell moment, el que era estret era «el vincle d’amor i odi que tenia amb el poble sencer». Poques paraules poden explicar millor l’origen i el sentit de la seua obra, l’essència d’aquella manera d’escriure aparentment atzarosa i senzilla, que les de la pròpia Natalia Ginzburg. Com ha escrit Meritxell Cucurella-Jorba, traductora de La casa i la ciutat, una novel·la escrita a base de cartes: «rere la falsa simplicitat s’hi amaga una complexitat que només pot ser obra d’una autora que ha crescut i ha viscut per a la literatura des de la literatura».
Ginzburg ens fa creure que es deixa anar atzarosament, però en realitat és el joc literari de l’observació constant i de la interpretació, seleccionant a l’«atzar» uns éssers, uns llocs, evocant moments i escenaris fugaços i passatgers que ens parlen de coses estimades. La memòria mai no és casual, sinó invariablement «apassionada i imperiosa» i en ocasions ens retorna aquella felicitat que s’escola «com l’aigua que corre al riu, i que només la reconeixes quan ja no hi és», com diu un dels personatges de Les veus del capvespre. En Ginzburg les alegries i els bons moments arriben sovint a través de la memòria i dels records, perquè la felicitat, ens recorda una i altra vegada, no la veiem quan la tenim al davant, i «en un moment determinat de la vida, t’adones que s’estimen els records» com diu la mare de Michele al seu fill en Estimat Michele. De fet, el consol i el goig del record és el nucli de dues de les seues peces mestres: Lèxic familiar i els assaigs recollits en Les petites virtuts, però també dels relats i cròniques recollides en un llibre que du per títol Un’assenza, i del qual de moment se n’han publicat alguns textos en traducció catalana, en No has de preguntar-me mai (Àtic dels Llibres).
Cert és que –com Ginzburg mateixa va escriure– amb el temps es deixaria endur pel joc de la invenció ociosa, «pensant que podia inventar a partir del no-res, sense amor i sense odi, entretenint-me amb unes éssers i unes coses que no em provocaven res fora d’una ociosa curiositat». Tanmateix, d’alguna manera «apassionada i imperiosa», com ella deia, hi havia sempre al darrere el món que l’autora mirava i coneixia de prop i les veus que va escoltar al llarg de la vida. Una mirada, val a dir, poc compassiva a l’hora de mostrar la cruesa, la ironia i l’absurditat de l’existència i de la condició humana.
Una privacitat elegantment suggerida
A partir d’una privacitat, sempre discreta i elegantment suggerida, Ginzburg suscita, esbossa detalls, dona pistes i indicis, però mai ni ho mostra tot ni jutja. Així, passant per damunt, però aprofundint en la matèria i en les contradiccions humanes, Ginzburg va crear un univers narratiu compacte i singular, una radiografia de costums particulars i d’una època concreta, la qual perdura, en gran part, perquè parla un llenguatge universal, completament intemporal: el de les emocions, les lluites de poder, les febleses, les tiranies i les petites virtuts humanes.
Aquesta profunda senzillesa, acompanyada d’uns personatges que no tenien mai cognoms –una constant intencionada en les novel·les de Natalia Ginzburg, junt amb els escenaris que no guarden una ubicació clara– resulta inquietant, fins i tot pertorbadora. En la nota introductòria que escriu l’autora a Le voci della sera (Les veus del capvespre) ho deixa clar: «En aquest relat els llocs i els personatges són imaginaris. Uns no es troben als mapes i els altres no viuen ni han viscut mai enlloc. I em sap greu, perquè he arribat a estimar-los com si fossin reals». Res no és casual quan la literatura és amorosa, que deia Ginzburg, i enfonsa les seues arrels en la vida mateixa. Com tampoc no és gens casual ni fortuït el protagonisme i la força dels personatges femenins, ni la importància atorgada en la seua obra a les cases, símbol de l’espai íntim (per contrast amb el carrer), i espai on els satèl·lits familiars estan sempre en òrbita, incloses les relacions d’afecte o de poder entre el servei domèstic i els amos de la casa.
Potser perdut entre les grans raons que Ginzburg trobava per a escriure, hi havia el desig de contar i salvar els dies familiars i, sobretot, la vida de les dones, les heroïnes del dia a dia, algunes de les quals vivien sota la tirania dels seus marits i morien assassinades per ells, com la Barbara de Sagitari, però també de les que reaccionaven davant d’un destí gris i tortuós, com és el cas de la protagonista d’Ha anat així, que acaba amb la vida del seu home en les primers pàgines de la novel·la. L’existència té moltes cares –algunes ben sòrdides– i les mostra quan menys t’ho esperes, també en la literatura, és clar.
Valentino i «les paraules de veritat»
Ginzburg jugava amb els lectors, jugava a despistar-los creant una il·lusió falsa, com si en la història que conta no ocorregués quasi mai res, com si passés per sobre de les coses. Tanmateix, la seua literatura és pregona, condensada, i arriba on més dol. Breu, directa, irònica, Ginzburg escriu com un cop de puny, com una bufetada. Les seues frases són curtes però colpidores, sintèticament i sintàcticament efectives. I en la brevetat rau la intensitat. Per això, no li cal gran cosa alhora de dibuixar la psicologia de tots els personatges, «per trobar-ne els detalls més mínims i per establir entre ells, els protagonistes, i nosaltres, els lectors, un vincle ferm», com escriu Jenn Díaz en Les paraules de la veritat, epíleg de Valentino.
Amb elegància i subtilesa, com qui no vol la cosa, aconsegueix que tu, lector, sentes els personatges a la vora, com si et fregaren la màniga, i els seus conflictes són ara els teus, i el seu dolor et dol, i els seus gestos de tendresa els aculls com si foren per a tu. En Valentino, una novel·la que no arriba a les cinquanta pàgines, Ginzburg conta la vida d’una família, però «hi passa com de puntetes per sobre dels any, sense detenir-se massa, sense aprofundir-hi i sense fer gaire soroll. I, tot i així, podríem dir que és una història profunda, plena de detalls i girs».
A partir de la traducció de decepcions, trobades i desacords, i de moltes insinuacions sigil·loses, Ginzburg parla de grans temes, com ara l’homosexualitat de Valentino, encara que només cap al final de la història ens ho desvela. Però també hi ha la guerra, el desarrelament, l’orfandat, i tota la hipocresia imaginable d’una societat burgesa en decadència que s’esfondra. I aquesta és una de les seues grans virtuts: parlar entre línies d’allò que en realitat no parla, per això els secrets i les mentides prenen tanta força en les seues novel·les.
Com a lectors, anem recollint les pedretes i els indicis que ella va deixant en les pàgines, quasi com qui no vol, collim fruits que anem posant a la cistella. I allò no dit, però suggerit i endevinat, n’és la clau. Són «les paraules de la veritat» en boca de Caterina, la germana de Valentino: «De manera que no tinc ningú a qui poder dir les paraules de la veritat, de com va anar tota la nostra història: i me les quedo a dins, i de vegades em sembla que m’escanyen».
En la seua literatura, Ginzburg evita jutjar, menysprear o exalçar, simplement constata i mostra situacions vitals en dos plànols contrastats, com dos llenços que es complementen i s’oposen, mentre el lector reconstrueix els detalls i troba que al darrere de tota aquella «nimietat», d’aquells retrats de família, hi ha un crit, una denúncia, una crònica d’una època, d’un país i de moltes vides. «A les ciutats en què hem crescut –escriu Ginzburg– en els llocs que hem observat en l’adolescència o en la infància, la nostra memòria s’atura més sovint i amb més deteniment. Retroba la curiositat, la impaciència, l’aversió, la por i l’expectació d’aquesta primera mirada.»
En Ginzburg brolla la lluita per la supervivència, en tots els sentits, inclosos aquells anys d’infantesa evocada, un temps ple de soledat en què Natalia va haver d’aprendre a fer-se gran amb rapidesa.
