Germà Garcia Belmonte: Quan mou la carlinada. Bromera

Resum

ESTAMPES DE LES GUERRES CARLINES

Germà Garcia Belmonte. Quan mou la carlinada. Edicions Bromera, Alzira, 2023. 145 pàg.

Germà Garcia Belmonte és professor universitari i científic. Quan mou la carlinada és la seua segona publicació de ficció, amb ella va guanyar els Premis Maig – Memorial Pasqual Batalla de novel·la curta de Vila – real.

La novel·la està ambientada a l’últim terç del segle XIX, durant el transcurs de la tercera guerra carlina, a les serres del Maestrat, dels Ports i de l’Alcalatén. El protagonista és un xiquet de catorze anys que, per desavinences amb el seu pare, abandona el mas familiar situat a Llucena i s’endinsa sense rumb a través de camins de muntanya o travessant boscos. Ja extenuat, troba aixopluc en un mas on una misteriosa masovera li dona de menjar i, quan reprèn el camí, li fa una profecia. “Allà on vas no saps que t’has de trobar. És el món dels homes – va sentenciar -.”

I, en efecte, ben prompte es trobarà amb el món dels homes, i amb el més cruel que els homes han inventat, la guerra. Un dia, mentre treballava a un mas del terme de Xodos on l’havien llogat per a tallar llenya, va veure que s’hi acostava una colla de deu joves amb unes quantes cavalleries amb les sàries carregades, era una partida de carlistes que anaven buscant provisions pels masos. Joanet s’unirà a la partida i trobarà en Tomaset de Meleta, cap de la partida, una mena de protector. El xiquet, però, no sap molt bé on s’ha embarcat, i li expliquen que s’han format partides de voluntaris en molts pobles per defensar la causa carlista, reivindiquen Carles VII com a rei legítim d’Espanya. A Alcalà de Xivert, el líder carlista Pasqual Cucala, es va alçar en armes i ells formen part del seu exèrcit. Joanet, tot i que afirma que no entén res de reis ni de corones, s’uneix al grup, i molt prompte serà testimoni d’episodis sagnants.

Un personatge important per a la formació de Joanet en aquests anys és míster Gual, un metge que havia servit l’exèrcit anglès a l’Índia, i que va lluitar a la revolta dels sipais, les tropes d’indígenes al servei de l’exèrcit anglès a l’Índia que es van revoltar contra el domini colonial. Míster Gual li explica que les atrocitats que són capaços de fer els ser humans a les guerres, que són iguals a tot arreu, i li ho documenta amb episodis esfereïdors viscuts per ell a l’Índia.

La novel·la està formada per un conjunt de xicotetes estampes que ens narren diferents episodis en els que està present Joanet. En aquest sentit, voldria destacar els capítols 5 i 6 que porten per títol Una partida de sipais i L’amagatall, on es ret homenatge a un personatge que va tenir existència real, Francisca Guarch Folch (Cisca Guarch a la novel·la), nascuda l’any 1855 a Castellfort, filla de teixidors, amb un germà, Julián, incorporat a l’exèrcit carlí a l’interior de Catalunya. Ella, amb 17 anys, seguint-li el rastre va arribar fins Girona, on es va incorporar a la guerra. La jove va participar en l’acció fins que la van fer formar per a una inspecció demanada pel seu pare, que l’anava buscant, i van descobrir que era una dona.

Una de les virtuts de la novel·la són les magnífiques descripcions que fa l’autor dels diversos indrets on van passant els esdeveniments, que en ocasions adquireixen un cert to poètic. Les comarques de l’interior nord de Castelló han passat dos èpoques especialment traumàtiques, les guerres carlines i més tard el temps dels maquis, sobretot per a la gent que vivia als masos, que van contribuir, entre altres factors, a que el territori anés despoblant-se. Garcia Belmonte sembla haver agafat les guerres carlines com a excusa per a mostrar la seua admiració pel paisatge d’aquestes comarques, i el gran treball que han fet els seus habitants per conformar-lo. Ja en la primera pàgina, se’ns diu: “El xiquet transita per un camí de matxo pavimentat de pedres. No queda ni rastre de les mans que les van posar. (...) Hi han passat les ferradures de tantes cavalleries que l’han esmerilada del tot”. El retorn del xiquet al poble i el retrobament amb el pare sembla una invitació a retornar al territori i no deixar-lo morir.