El fluir de la vida

Resum

Els primers mesos de 2020 Jaume Benavente es va contagiar de coronavirus. Era el moment més àlgid de la malaltia, i el seu estat va fer que l’hagueren d’ingressar a la unitat de cures intensives. Poc temps després, Maria, la seua dona també va ser hospitalitzada. Així comença el darrer llibre d’aquest escriptor barceloní.

La primera part del llibre és bàsicament la crònica de la situació per la qual l’autor va passar aquells dies. La constatació de la fragilitat de la vida, el saber que tot pot acabar en qualsevol moment, la sensació d’estar engabiat a l’habitació, malgrat l’amabilitat de metges i infermeres, dels quals no pot veure la cara ni retenir els noms. Són dies en què te la impressió que la vida queda suspesa.

A poc a poc, anirà recuperant-se i podrà observar el paisatge a través de la finestra de l’habitació. Rebrà missatges d’alguns amics. Mostrarà la seua preocupació per altres amics que es troben en la seua mateixa situació, i també pels fills.

Després anirà cap a casa i començarà el lent procés de recuperació, són els dies del confinament, de la gent sortint al balcó a aplaudir els sanitaris. Va observant el món del seu voltant. Va escrivint sobre totes aquestes experiències, i reflexiona sobre la seua escriptura. La majoria dels seus llibres han sorgit a partir d’experiències, i conclou que som el que llegim i el que escrivim.

Però el llibre no és només una reflexió sobre l’escriptura, sinó que hi podem veure la pràctica de la seua creació literària. A tocar de casa seua hi ha un centre d’acollida d’antics drogodependents, sovint troba asseguda al seu portal una dona d’aquest centre, que rep la visita d’un home que va amb una bicicleta. A partir d’aquesta anècdota l’autor comença a escriure una ficció que anirà barrejant-se amb l’experiència real de la seua vida d’aquells dies.

Jaume Benavente se’ns presenta com una persona donada a viatjar sovint, i al llarg d’aquesta primera part expressa la seua frustració perquè a causa de la malaltia i posterior confinament i tancament de fronteres ha d’anar ajornant un viatge que desitja fer a Connemara, una península en un extrem del comtat de Galway a Irlanda. Com que aquest viatge sembla impossible de moment, llavors rememora la seua estada en aquell lloc uns quants anys abans quan va acompanyar el seu fill Biel, llavors de setze anys, a treballar de voluntari en una granja per tal de millorar el seu anglès. Aquest és el segon capítol del llibre, on se’ns convida a un viatge per diversos indrets d’Irlanda, i on queda fascinat per Connemara, on desitja tornar per passejar a peu i amb bicicleta per a poder reflexionar amb lentitud.

En la tercera part del llibre ja ha passat un any des del començament de la pandèmia, se respira malestar en la societat. Aquesta part porta per títol «Meandres» i fa referència als girs que porta el riu de la vida. Aquest capítol és una àmplia reflexió sobre la vida. El malestar general que l’envolta es veu compensat per l’alegria de guanyar un premi literari a València.

Per contra, mostra la seua preocupació per les limitacions físiques que cada vegada, amb seixanta dos anys complits, pensa que aniran a més. La vellesa, el pas del temps és una preocupació constant, pensa que cada dia estarà pitjor. En aquest sentit descriu la visita a E., una companya de feina molt aficionada a la lectura, a qui un ictus l’ha deixada sense capacitat de llegir ni de parlar. Tot i això manifesta el seu desig de jubilar-se, la seua feina no li agrada.

El pas del temps suposa allunyar-se dels fills, és llei de vida. El major se’n va a Costa Rica a fer un treball de doctorat i el troba a faltar perquè mai no ha estat tant de temps separat d’ell. Tot i aquest panorama, no es resigna i, en la part final del llibre, fa una llarga carrera de prop de vint quilòmetres, on veu que va recuperant, malgrat tot, la seua forma física.

En Els dies sense fi Jaume Benavente combina molt bé diversos gèneres literaris, podem observar con hi fluix la vida i l’íntima relació que aquesta té amb la literatura.