Elogi a les ismenes: una incursió a la memòria dels altres
Resum
Amsterdam, actualitat. «La teua història i la meua s’encreuen, les nostres vides depenen les unes de les altres, això és el que és real. Aquesta és la veritat. La memòria de ma mare i de la família mai no estarà sense la teua» (p. 94), afirma Eri, la jove protagonista d’aquest drama que busca endinsar-se i indagar en les parts excloses de la història, en els relats menors que no foren incorporats al discurs oficial hegemònic.
Basada en un fet real, Franz i Marion, va ser l’obra guanyadora, per unanimitat, del Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca 2021. Marta Moreno Pizarro reprén la mort d’un funcionari holandés (Franz), que col·laborava amb els nazis, a mans de Marion, una treballadora social que amagava xiquets jueus i els registrava com a fills seus o d’altres dones, per tal d’evitar que els deportaren a camps de concentració. El 1981, la Marion real va ser condecorada «Justa entre les Nacions» per haver salvat la vida d’uns 150 xiquets jueus holandesos. Però, què va passar amb la família d’en Franz? Com hi va afectar la seua mort? Aquestes preguntes porten l’Erika, una de les nenes que va salvar Marion, a visitar el nebot de Franz per conéixer l’altra cara d’aquest succés.
L’obra està dividida en tres actes. El primer ens situa a l’Amsterdam de 1944, quan succeeix el fet tràgic, la mort de Franz a mans de Marion. El segon i tercer acte, ens situen en l’actualitat, quan es produeix la trobada entre Eri i el nebot d’en Franz. No obstant això, com afirma Pizarro a les acotacions inicials, no és necessari mantenir aquest ordre lineal, «el passat i el present són esferes que es contenen l’una a l’altra, perquè en el passat està la llum que fa intel·ligible el sentit del present i en el present es cristal·litza i completa l’ésser balbucejant del passat» (p. 21).
Pizarro, per boca dels personatges, qüestiona els discursos binaris i maniqueus que divideixen la població afectada per la violència nazi entre bons i dolents, justos i corromputs, valents i covards, o com diuen a l’obra, «ismenes» i «antígones». «Qui és ningú per jutjar un altre quan està intentant viure i mantindré amb vida la família?» (p. 73), es pregunta el nebot d’en Franz. És que l’actuació dels «ismenes», aquells que anteposen el benestar familiar, com va fer el seu oncle, és més condemnable que l’assassinat comés per la Marion? No buscava Franz també protegir la vida dels seus éssers estimats col·laborant amb el partit nazi? Qui decideix el que és heroic o condemnable?
El text busseja en les motivacions i memòria dels altres, d’aquells que van quedar a l’ombra de les valeroses gestes de les «antígones». Ens convida a revisar les categories, preestablides i quasi fossilitzades, amb les quals revisem i ens aproximem als episodis i testimonis relacionats amb el nazisme. Però, aquest exercici desconstructiu és transvasable a altres contextos de violència de masses dels segles XX i XXI, com la memòria del franquisme o les dictadures llatinoamericanes, repletes de les seues pròpies «ismenes» i «antígones».
Escrit amb una prosa exquisida, directa, exempta de floritures i barroquisme, aquest text dramàtic esdevé idoni per a treballar per àmbits al segon cicle de secundària o batxillerat.
