Parlem de Llibertat
Resum
Pedregada:1f. [LC][ME] Precipitació en forma de pedra, especialment si és abundant.
Aquest fenomen meteorològic, la «pedregada», dona nom al text teatral escrit per David Sánchez Pacheco per a reivindicar el dret a l’autodeterminació sexual que va esdevindre guanyadora del XXVII Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre Pep Cortés l’any 2021. Recentment, aquest text ha sigut editat per l’editorial Bromera.
L’acció dramàtica ens trasllada a un pis de Barcelona el dia que la família, acompanyada d’un amic, celebra el dihuité aniversari de l’Oriol, el fill únic. Com assenyala la prologuista Isabel Marcillas, aquesta reunió familiar esdevindrà l’excusa dramàtica perfecta perquè tots els secrets i angoixes latents surten a la llum. Des de l’inici l’ambient és tens i carregat d’incògnites. A què es deu aquesta alerta roja que han decretat segons les notícies a partir de mitjanit? Què està passant a fora que els personatges no poden sortir?
La temperatura va pujant a l’exterior, però també a dins del domicili, una xafogor, un clima insuportable s’instal·la entre els protagonistes, «violentant-ne els caràcters, fent-los comportar-se com no ho hagueren fet en altres circumstàncies i fent-los expressar intimitats fins aquells moments, silenciades» (p. 13). La pedregada que s’apropa anuncia de manera al·legòrica l’imminent esclafit dels conflictes interns dels personatges.
Oriol, Manel (el pare), Ona (la mare) i Marcel (l’amic) tal com indiquen les acotacions inicials parlen «a la màxima velocitat possible, han de parlar de manera compulsiva». I a pesar del continu parlament no diuen res, les seues converses són vàcues. Insinuen més que afirmen, s’aferren a la xerrameca quotidiana sobre les notícies, la fruita de temporada i la pizza amb pinya per evitar abordar de manera frontal allò que els preocupa. «No creus… que puga ser…? Això… No ho has pensat mai?» Pregunta Ona al seu marit Manel.
A través de diverses situacions incòmodes, l’obra retrata la dificultat al si de les famílies per parlar sobre temes relacionats amb la sexualitat i la identitat de gènere i els malentesos que aquestes reticències provoquen. L’Oriol no és homosexual, l’Oriol, al clímax dramàtic, anuncia, per fi, als pares que vol ser Llibertat. L’escenari teatral esdevé un espai aliat per a la lluita contra la discriminació per qüestions identitàries i reafirmar la diversitat.
Però no sols es parlarà d’aquest procés d’autodescobriment personal que envolta l’Oriol, altres temes inherents a l’actualitat en què vivim hi aniran sortint: l’alzhèimer i la mort dels progenitors, la utopia de ser escriptor a què s’aferra Manel per poder seguir vivint o les deslleialtats de l’Ona que no troba cap sentit al seu matrimoni, junt amb la pregunta de «què és un bon pare/mare?». La complexitat i la càrrega emocional dels temes contrastarà amb l’humor del pare, el qual tracta de rebaixar la tensió amb els seus acudits creant situacions al més pur estil de l’absurd beckettià.
L’acció dramàtica, que transcorre al llarg d’unes hores, entre la vespra i la mitjanit, està dividida en onze escenes. Cada una encapçalada amb el nom d’una fruita i la seua definició: la poma, la pera, la pinya, la mora, el plàtan, la cirera, el raïm, la figa, la llima, la nespla i el kiwi. La macedònia que compon l’obra no es casual, totes aquestes peces tenen un vincle temàtic o al·legòric amb el que succeirà a les diverses escenes.
Si a l’inici tenim la impressió que les escenes es van succeint de manera lineal, prompte i sense cap avís a les acotacions, comencen a produir-se analepsis que permeten a l’espectador conèixer els buits informatius i les converses paral·leles que s’han produït al marge de les escenes anteriors. A poc a poc, anem reconstruint el calidoscopi que provocarà la pedregada en aquesta celebració d’aniversari i només al finalitzar el puzle dramàtic que componen les onze escenes serà possible l’anagnòrisi per a l’espectador.
