Quintaessència d’una veu
Resum
Tothom qui realitza de manera sostinguda en el temps aquella pràctica de risc que consisteix a destil·lar l’experiència de la vida per mitjà de la paraula lírica, sent la necessitat, abans o després, de recopilar en un volum aquells textos que considera més reeixits o més distintius de la seva poètica. I és que, a diferència de les antologies col·lectives amb pretensió canonitzadora —que acostumen a resistir malament el pas dels anys—, les antologies d’autor serveixen per posar en relleu els trets més destacats d’una trajectòria i n’afavoreixen el coneixement per part del públic lector. En el cas del llibre que ens ocupa, Francesco Ardolino ja ens assenyala encertadament en el pròleg que «Susanna Rafart no només rellegeix la seva obra, sinó que, en recollir-la i seleccionar-la, la reescriu i li dona una nova direcció».
Efectivament, Susanna Rafart ha assolit ja aquest estadi en què es pot permetre l’exercici de submergir-se en la seva pròpia obra, esporgant-la com en un acurat treball de jardineria, per acabar oferint-ne una selecció significativa que posa de manifest l’alta qualitat de la seva veu poètica, per a confirmació dels qui ja la coneixien i com a grata descoberta per als qui l’abordin per primera vegada gràcies a aquest volum. Perquè la poeta de Ripoll tresoreja el geni de la llengua i l’harmonitza amb una interiorització fonda dels ressorts tècnics de l’escriptura; el resultat d’aquesta mixtura és una poesia que pot arribar a ser fascinant per l’originalitat i la potència de les imatges i fins i tot pertorbadora per la capacitat de fer diana al nucli mateix de l’emoció.
A El saüc i la forja. Antologia (2001-2021) —un volum curosament editat, per dir-ho tot—, ha reunit una extensa col·lecció de poemes que procedeixen dels llibres Pou de glaç (2002), Retrat en blanc (2004), Molí encès (2005), Baies (2005), L’ocell a la cendra (2010), La mà interior (2011), En la profunda onada (2012), La llum constant (2013) i En el teu nom (2015), així com divuit d’inèdits; amb tot aquest material ha configurat una mostra àmpliament representativa de dues dècades de maduresa creativa que s’inauguren amb el poemari amb què va obtenir, en el seu moment, el Premi Carles Riba.
Com és lògic, la singladura a través d’aquests vint anys de construcció poètica transcorre per paisatges temàtics i formals prou variats; tanmateix, la diversitat dels textos —que abracen del decasíl·lab blanc fins al vers lliure, passant pel poema en prosa— no contradiu en absolut la coherència de les línies de força que s’hi poden resseguir i que donen testimoni d’una veu singular i ben definida. Una d’aquestes línies sens dubte és la passió, però una passió que la poeta sap mantenir dins els paràmetres idonis perquè el vers no llisqui mai pel pendent de la desmesura, sap exorcitzar-la quan cal i fer-ne l’aposta decisiva a fi de construir-se individualment tot mantenint-se fidel a les eines essencials de la sensibilitat i la bellesa.
En el llibre hi podem trobar poemes-riu com ara «Les veus», bastit amb un ric entramat de recursos estilístics, referents culturals, alguna ullada onírica de regust foixià i un leitmotiv que reapareix a la fi, a manera d’epifonema, i que se’ns clava a la memòria com un tornaveu: «però hi ha una consciència més lluny / que guarda el que per força s’ha perdut». També poemes en prosa, esquitxats d’imatges contundents: «Compto les gotes podrint la pell d’una taronja amarga», o bé «M’obro els ulls amb un sílex per fer espai als teus signes salvatgement ocults». Joies menudes d’una fulgència enlluernadora: «No hi trobareu senyal, però passeu: / endins del marbre esperarà la rosa, / i hi florirà d’amor perquè ho noteu / sense aixecar la llosa». O la mitja dotzena d’alexandrins perfectes que conformen aquest sextet: «Sota el fullam dormia el son l’ànima pura, / sense el tempteig lleuger dels escurçons de sang. / La gràcia madura al roig de les maduixes / moria extraviada abans de fer-se nit. / Què en van saber els xiprers de tan obscura alçada / si res no va ser dit i el cant es va fer aigua?».
El volum conté, així mateix, il·lustracions de la polifacètica Felícia Fuster (fotografiades a color per J. A. Fernández Colmenero) que encapçalen cadascuna de les seccions dedicades als diferents poemaris; amb aquestes, amb l’excel·lent text introductori de Francesco Ardolino i, naturalment, amb l’àmplia galeria de selected poems de Susanna Rafart, podem disposar d’un llibre totalment recomanable per a aquelles persones que s’agraden de degustar la bona poesia. En aquest cas, per fer una immersió en la quintaessència de la veu creativa d’una autora ja consolidada, amb tot mereixement, dins el panorama de les nostres lletres.
