Sonets a raig
Resum
Un dels conceptes que, de ben segur, defineixen millor el moment actual de la poesia en llengua catalana és l’eclecticisme. I és que dins el panorama bigarrat de la creació poètica a casa nostra, s’hi pot trobar una molt àmplia diversitat de línies formals i de registres; des de les provatures experimentals més agosarades fins a les construccions més convencionals i acordades amb la tradició, passant per tota la gamma d’opcions estètiques. Jordi Ferrer Gràcia, nascut el 1964 a Berga i resident a Barcelona, és un poeta que ha sabut trobar en la pràctica del sonet un mitjà per expressar poèticament el producte de la seva mirada sobre el món. Una mirada que se’ns revela esmolada —fins i tot àcida, per moments—, però mai exempta d’una certa empatia; i és que els seus versos revelen un posicionament moral que trasllueix una saviesa subtil que tan aviat s’expressa en la ironia com amb una complicitat solidària amb un proïsme contemporani i proper.
El sonet representa, tal vegada, la forma més clàssica i universal de la tradició poètica. D’ençà del Renaixement, molts dels grans poetes l’han conreat i, al nostre país, han excel·lit en la seva pràctica des de Pere Serafí fins a Joan Brossa, de Francesc Fontanella a Narcís Comadira. Però aquesta circumstància, precisament, incrementa la dificultat del repte, atès que són tants i de tan alt nivell els sonets produïts i coneguts. A Licor de garrafa (un títol provocadorament entremaliat), Jordi Ferrer n’ha aplegat quaranta, escandits en decasíl·labs, mitjançant els quals ha reeixit a traçar un itinerari que ens va conduint a través d’alguns dels aspectes més fondament reveladors de la condició humana.
El maneig del sonet per part de l’autor —que ja ha publicat anteriorment uns altres llibres basats en aquesta mateixa estructura mètrica— és d’una precisió i soltesa estimables, la qual cosa ens parla no tan sols del domini que posseeix de la tècnica i dels recursos estilístics sinó de l’idioma en ell mateix, ja que sense aquest coneixement minuciós de les possibilitats lingüístiques seria impossible l’art de pastar el llenguatge fins a aconseguir trobar aquell verb o aquell adjectiu que millor escauen al concepte, és a dir, saber aplicar les solucions que requereix cada vers.
Un dels trets distintius dels sonets d’aquest llibre es troba en la seva narrativitat, perquè molts d’aquests constitueixen petits relats amb un plantejament, un desenvolupament i un desenllaç. Petites històries on podem veure retratats personatges quotidians com ara la professora d’«Havent dinat» (mestra dels nens i d’ella gens mestressa), el passatger espantat de «Turbulències» (cabells gebrats, ulls secs, mirada erta), l’operari de «Rendició» (armat d’un tornavís a la manassa), l’homenic maldestre de «L’autèntic atleta» (amb mans i cor i amb l’ànima mesella) o l’home d’èxit de «Sic transit» (executiu d’agenda atrafegada), tots ells tractats amb una veu que bascula entre la caricatura i la tendresa.
En altres ocasions, el poema s’articula en primera persona del singular. En aquest cas, tanmateix, es manté el registre incisiu i un punt burleta que radiografia les petites misèries del subjecte poètic i les acosta admirablement al lector fins a gairebé fer-se estimar. Un to i un esperit que queden perfectament exemplificats amb aquest sonet que, per la seva homogeneïtat, mereix la pena de reproduir in extenso: «Em diu aquell ocell que sobrevola / les terres i les cases del país / que em senti alliberat de compromís, / que el que ha de fer, la vida ja ho fa sola, / i escriu amb el seu vol la bestiola / que no m’ocupi de trobar el matís / ni el to millor de res i que, feliç, / sense seguir principis d’una escola, / sense guió o projecte, sense pauta / i ben lleugerament, vagi fins on / em vulgui dur la meva passa incauta, / que deixi estar les coses tal com són / i, amb ocellets al cap, em miri el món / des del damunt, igual que un astronauta».
En suma, Licor de garrafa, que va merèixer el 25è Premi de poesia Alella a Maria Oleart, és una obra original pel seu enfocament i té l’encert de projectar una mirada inequívocament actual amb un embolcall formal perfectament clàssic. Una col·lecció de sonets, diversa i coherent alhora, que pot actuar a manera de sala de miralls perquè, fet i fet, en la mesura que tots ells traspuen una profunda humanitat, hi podem percebre una guspira de cadascun de nosaltres.
