La fonda petjada del viure
Resum
El darrer llibre d’Àngels Marzo ‒nascuda l’any 1977 a Caldes de Montbui, tot i que establerta d’anys a la ciutat de Màrius Torres i plenament incardinada en l’ecosistema literari lleidatà‒ constitueix un exercici molt ben resolt de diàleg amb el món a través de la cultura. La poeta hi estableix vincles amb un seguit de figures de l’àmbit artístic (el músic Itzak Perlman, el filòsof Zygmunt Bauman, l’actor Charles Chaplin, el pintor Gili i Roig, els fotògrafs Henri Cartier-Bresson i Robert Wiles…), però també de la història social i política, com ara Lenin o Rosa Parks; l’autora s’hi cabussa, els interpel·la i els homenatja, però, per damunt de tot, posa de manifest que els estima.
Aquesta conversa fecunda amb els creadors es vehicula, així mateix, per mitjà d’un aspecte paratextual, però igualment significatiu, com són les citacions (de Celan i Auden a Vinyoli i Sampere, passant per Machado, Fromm, Sontag, Dickinson o Whitman, i encara d’altres), on no sobra ni manca res, sempre ben ajustades al contingut i a l’esperit de cadascun dels textos que encapçalen. La perspectiva sagaç de la poeta també s’orienta cap a circumstàncies històriques, algunes menys conegudes i d’altres marcades a foc en la memòria col·lectiva, com la revolució soviètica, els camps de concentració o el bombardeig d’Hiroshima, a fi de revisitar-les amb el mateix esperit inquisitiu. Amb tots aquests materials, sàviament destil·lats en l’alambí poètic, Marzo ha reeixit a confegir un recull calidoscòpic d’impressions fondes, de les que deixen petja a l’ànima de les persones i de les societats.
De fet, un dels trets definidors de l’obra rau precisament en la distància que adopta el jo poètic, que sovint es fa present en forma el·líptica, en la manera d’evocar els subjectes i els objectes que protagonitzen els textos. Aquest enfocament representa una aposta d’originalitat, no ja solament en relació amb obres anteriors de la mateixa Àngels Marzo, sinó de la major part de la poesia que es dona a conèixer en l’actualitat a casa nostra. A El rastre nival hi trobem uns poemes d’extensió mitjana, de to narratiu, fent servir un registre sobri, però de lèxic acurat i de sintaxi rigorosament respectuosa amb la gramàtica. Els conceptes llisquen i s’enxarxen amb naturalitat i van encaminant el discurs cap a una reflexió o consideració conclusiva, sovint contundent, amb valor d’epifonema: «Ara ja saps quant costa una obra d’art», o bé «i al cel lluen ramals d’estrella morta». I ho fa amb una mirada penetrant i lúcida, amb la qual l’autora ens fa avinent que cap de les qüestions fonamentals de la realitat humana no queda exclosa de les seves preocupacions.
Pel que fa a l’estructura formal, cal dir que els poemes, construïts a força d’una versificació polimètrica ‒tot i que hi predomina el decasíl·lab blanc‒ estan dotats d’una cadència rítmica que n’amoroseix la lectura. Igualment, la contenció en l’aplicació de figures retòriques no impedeix la troballa, aquí i allà, d’imatges d’un lirisme inqüestionable: «A qui somou el fòssil d’un instant?» o bé «les gotes semblen agulles de cosir» i, en d’altres, d’una duresa colpidora: «i trens amb horitzó de carn cremada» o «I avui ets tu qui tem l’ullal del ratpenat».
El rastre nival és un llibre d’una bellesa corprenedora i sense concessions, que ens demostra una vegada més fins a quin punt la bona poesia sap erigir-se en vehicle d’expressió d’emocions i d’idees, en instrument d’exploració del món, tan capaç d’apuntar respostes il·luminadores com de suscitar noves preguntes inquietants. En el text que figura a la contraportada, Sam Abrams afirma amb rotunditat que «Àngels Marzo ha abandonat l’època de l’aprenentatge i competència i ha fet el salt directe cap a la maduresa humana, intel·lectual i artística». Impossible no estar-hi plenament d’acord.
