Una distopia de gènere
Resum
S’ha comparat La nit de l’esvàstica amb 1984, i no n’hi falten, de semblances: la descripció d’un estat totalitari, la rebel·lia individual, la punició del plaer sexual, la concepció del sexe com una pràctica estrictament reproductiva, la tergiversació del passat per legitimar el present o el protagonisme d’un llibre secret en serien només algunes. Però hi ha una diferència cabdal, entre els dues: la introducció de la variable de gènere en la novel·la de Burdekin, una qüestió que perd rellevància en la d’Orwell.
L’autora de La nit de l’esvàstica va nàixer a Anglaterra el 1896, filla d’una família acomodada que, a diferència dels seus germans, no li va permetre estudiar a Oxford. La seua primera novel·la important és Proud man, per a la qual va fer servir un pseudònim masculí (Murray Constantin), que també utilitzaria en la que ens ocupa, publicada el 1937, i altres narracions de denúncia política. No va ser fins als anys vuitanta, quan ella feia una vintena d’anys que era morta, que se li’n va reconèixer l’autoria. Són dues dades només que podrien explicar de quina manera el patriarcat va marcar la vida de Burdekin, i que ens ajuden a entendre el seu posicionament com a novel·lista.
Escrita en els anys previs a la II Guerra Mundial, La nit de l’esvàstica ens situa prop d’un mil·lenni després que, arran d’una guerra dels Vint Anys amb la qual Burdekin anticipa la contesa mundial, el món s’haja dividit en dos blocs homogenis, un dominat pels nazis i l’altre pels japonesos. Tots dos són règims militaristes i totalitaris i la consciència que qualsevol escaramussa pot provocar un cataclisme universal és l’única raó que evita que les armes entren en joc, un aspecte que també es pot llegir com una prefiguració, amb matisos, de la Guerra Freda.
Sota el domini nazi, els pobles vençuts no han estat assimilats, tal com ocorria amb les nacions conquistades pels romans, sinó reduïts a una condició subalterna que han assumit plenament (la negació del dret a posseir cognom n’és un tret ben significatiu) i sotmesos a la voluntat dels nazis, estratificats també en jerarquies. Qualsevol referència al passat (llibres, estàtues, etc.) ha estat destruïda per evitar que puga qüestionar l’origen diví del Hitlerianat, del qual el Führer és el déu omnipotent, un ésser atlètic i ros —segons la mitologia nazi— que no va nàixer de cap dona (seria una indignitat) sinó del cap del seu pare, el Déu Tronador.
Més enllà dels nazis i dels pobles sotmesos, hi ha els cristians, una mena de pàries amb els quals uns i altres defugen qualsevol contacte, la qual cosa els permet viure amb certa llibertat de moviments; i en l’escala inferior hi ha les dones, reduïdes a condició animal, adoctrinades en la seua inferioritat, tancades en gàbies immenses, sense accés a cap instrucció i l’única finalitat de les quals és donar plaer als homes i procrear. Com a conseqüència d’aquesta «Reducció de les dones», tal com s’expressa a la novel·la, la violació és un dret absolut dels homes (també dels dels pobles sotmesos) i els fills són arrancats de les mares per ser educats en una societat i uns valors estrictament masculins.
La nit de l’esvàstica és molt més reflexiva que 1984. S’articula a partir de les llargues converses entre Alfred, un britànic conscient que el militarisme nazi i la seua exaltació de la violència no es pot combatre amb les mateixes armes sinó únicament amb l’espiritualitat, i un cavaller nazi que li fa de mentor, un personatge contradictori que, alhora que situat en les altes esferes del sistema, és també el guardià de dues de les armes que podrien destruir-lo: un llibre escrit per un avantpassat seu, que ha passat secretament de generació en generació i en el qual s’explica el passat humà de Hitler i els fets històrics que el sistema ha volgut sumir en l’oblit; i una fotografia del Führer real que posa afablement al costat d’una dona que somriu: una dona ària, sí, però una dona. Una evidència que posaria en qüestió les bases del sistema: la condició divina de Hitler i la infrahumana de les dones.
L’altra esquerda del sistema té a veure només amb les dones: els nazis han detectat que cada vegada naixen menys xiquetes i comencen a témer que, si persisteix la tendència, la reproducció del sistema correrà perill. Mantenir-les en la ignorància d’aquesta situació passa, doncs, a ser matèria prioritària: són conscients que, si se n’assabenten, s’empoderaran, i aleshores sí, el sistema col·lapsaria.
Burdekin va més enllà de denunciar els perills del feixisme i aprofundeix en les conseqüències últimes de la seua lògica. Així, ens mostra com el culte extrem a la masculinitat que practiquen els nazis de la novel·la (i que de fet apuntava el Hitler real a Mein Kampf) no pot afirmar-se sense la negació dels drets elementals de la dona i, en particular, del dret a decidir sobre el propi cos. No ens ha d’estranyar, doncs, que els postulats neofeixistes de l’actualitat es marquen com a objectiu prioritari el qüestionament radical del feminisme.
