Escriure persones

Resum

Raquel Ricart es va donar a conèixer amb Les ratlles de la vida, la novel·la amb què va guanyar l’Andròmina dels Octubre el 2010 i, l’any següent, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Més tard, han vingut El ciutadà perfecte (Andana) i El temps de cada cosa (primer en La Magrana i més tard reeditada a Balandra). Ha publicat també relats breus en obres col·lectives (magnífic, per exemple, el que inclou el volum de gènere negre Assassins valencians) i novel·les juvenils d’èxit, algunes de les quals han estat traduïdes al gallec i al castellà. El dit de Déu és la seua primera novel·la a l’editorial Proa.

Les novel·les de Raquel Ricart es caracteritzen pel protagonisme que atorga a les dones: àvies, mares i filles, dones corrents, en aparença, d’aquelles que diries que coneixes perquè les vides que duen són les vides de la gent del teu carrer, persones com les que saludem cada dia. Vides ordinàries, en aparença, sense fets transcendents que meresquen una línia de cap crònica al diari. No hi busqueu heroïnes, doncs, si més no en el sentit clàssic; altra cosa és que considereu que ja és tota una heroïcitat dur endavant una casa, una família, enmig dels terrabastalls que potser no coneixem, però que, en algun moment, inunden l’ànim de la gent, també el de les persones corrents. I és en aquest punt on destaca la perícia de l’autora que, com qui no vol, ens desvetlla els secrets i les pors, els silencis que no trencarien mai les nostres veïnes, i ens fa penetrar subtilment en els racons més fondos de l’ànima humana. I hi descobrim odis i pors, però també estima i tendresa i capacitat de sofriment i resiliència i força de voluntat. Aquesta habilitat d’explicar històries de cada dia i convertir-les en matèria literària no es podria entendre sense la prosa elegant, aparentment senzilla (però la senzillesa, en literatura, és sempre la meta més difícil d’assolir) que fa servir Raquel Ricart, una prosa sovint amanida d’expressions populars, sempre ben emmotllades en un discurs que flueix com si l’impulsara un vent suau, imperceptible, i que condueix el lector pel pendent del relat com si lliscara per una capa de gel. El dit de Déu no és una excepció.

Ricart ens proposa, en aquesta novel·la, un joc de nines russes. La trama s’organitza a partir del relat de Nora, una dona ja entrada en edat que s’ha dedicat tota la vida a fer net a les cases dels altres i que ara s’enfronta, ben conscientment, als últims anys de vida. Unes pàgines on repassa els episodis més importants de la seua vida amb la intenció de posar-los en mans de l’escriptora per a qui ha treballat els darrers anys i amb la qual ha creat un vincle d’afecte i de complicitat molt intensos. La intenció de Nora és que l’escriptora esmene la seua més escassa traça per escriure de la manera que considere convenient, de forma que el lector pot pensar que les paraules que li arriben no són originals de Nora, sinó que les han filtrades el sedàs de l’escriptora. Al costat del relat de Nora, hi ha també el testimoni d’aquesta mateixa escriptora, on explica les raons de la seua relació d’amor i d’odi cap al seu pare, els motius pels quals ‒durant un temps‒ va davallar per un pendent de destrucció i les causes de la seua gratitud cap a Nora. Però ací no acaba el joc: a més dels relats de Nora i de l’escriptora, tenim una tercera línia de discurs, que escriu una altra escriptora que, en aparença (tot i que en una ficció les aparences enganyen més que en cap altre lloc) és la pròpia autora de la novel·la; de fet, cada capítol que escriu, l’encapçala un Jo ben expressiu a la vora del títol del fragment. Així que tenim una escriptora que escriu sobre ella mateixa i sobre una altra escriptora que, al seu torn, revisa el text escrit per Nora. Un joc de matrioixques.

Els capítols, amb un estil indistingible pel que fa a la forma, s’alternen amb estricta regularitat (Nora/L’escriptora/Jo) en tres línies discursives que, subtilment, Ricart va trenant perquè el lector no tinga la sensació de llegir tres novel·les en una, però els vincles, i la sensació d’unitat, és molt més fort entre les dues primeres veus que no amb la tercera. Entre els testimonis, es filtra subtilment una reivindicació de la literatura escrita per dones: d’Agatha Christie, de qui Nora és lectora fidel, a Amy Krous Rosenthal, Doris Lessing o Charlotte Brontë, passant per Montserrat Roig o Maria Mercè Marçal. També hi ha Barbablava i Alí Babà i els contes infantils: o el que passa per ser contes infantils. Uns textos que serveixen d’ancoratge a les protagonistes del llibre per conèixer-se millor i per explicar-se el món que les envolta. I també per sentir-se acompanyades pels textos d’autores amb les quals comparteixen, en algun cas, aspectes importants de la seua peripècia vital. Diu Núria Cadenes en la faixa que acompanya el llibre que Raquel Ricart no crea personatges: escriu persones. I a mi no se m’acut cap altra manera de dir-ho millor.