«Una onada al mar»: reflexions sobre la vida i la mort
Resum
La mort, sovint, esdevé un tema espinós, antipàtic, incòmode. Quelcom que es tendeix a deixar aparcat en un racó de les nostres ments i que es procura esquivar com qui no vol la cosa. I, tanmateix, apareix reiteradament i incansable en la majoria d’àmbits socioculturals.
En aquesta ocasió, Simone de Beauvoir, una de les figures culturals, literàries i feministes més importants del món francòfon del segle xx, narra com van ser els últims dies de la seva mare, que acabà ingressada en una clínica després de patir una mala caiguda. El text, tot i la seva brevetat, se’ns revela com un híbrid entre memòries, biografia i assaig, la qual cosa el fa molt singular. Així mateix, durant el transcurs del llibre, que ara compta amb una nova traducció de Margarida Castells Criballés, la veu de l’escriptora flueix entre els rols de filla, germana, escriptora i filòsofa. En aquest sentit, ens trobem davant d’una narració molt rica i brutalment humana.
Al llarg de les seves cent vint-i-vuit pàgines, a banda del testimoni vital de Beauvoir, també hi trobem reflexions polítiques i socials que, tot i situar-nos als anys seixanta, ressonen amb el nostre present. Entre altres qüestions, hi apareix una crítica a les estructures socials jeràrquiques, les opressions de classe, la precarietat de les infermeres, la soledat i la invisibilització sistemàtica de la gent gran, així com consideracions sobre l’eutanàsia i el dret a tenir una mort digna. Alhora, l’escriptora francesa és capaç de plasmar un ventall molt ampli d’emocions, tals com la por, la inseguretat, la culpabilitat o la gratitud, sense recórrer a un sentimentalisme artificiós. Ens regala, en definitiva, un testimoni colpidor, cru i emotiu.
Com a acompanyants de l’autora, també arribarem a conèixer com va ser la seva mare amb tots els seus clarobscurs. Beauvoir en desgrana curosament la vida i la personalitat i això li permet escriure sobre els rols de gènere i els prejudicis amb què se socialitzaven les dones a França. L’autora no fa cap esforç per a presentar una imatge idealitzada de la seva mare i, segurament per aquest mateix motiu, resulta molt gratificant veure com ambdues dones refan un lligam que es creia irremeiablement estroncat. A banda d’aquesta relació complexa, Una mort molt dolça encapsula altres tensions i se situa entre els límits de la medicina i l’ètica personal, entre el passat i el futur o entre la resignació per un final inevitable i el desig d’aferrar-se a la vida i gaudir-la: «Dura feina, la de morir, quan algú s’estima tant la vida».
El text està ple a vessar de passatges memorables i de reflexions que ens conviden a la introspecció. La destresa amb què l’autora entreteixeix les vivències seves i de la seva mare amb les reflexions autoconscients sobre la mort i les relacions interpersonals evocaran, inevitablement, uns textos diferents a cada lector i, a la vegada, l’animaran a (re)visitar els records propis.
