Cant, alè i càntir de flor
Resum
Desbridar aquest recull delicat i terrenal és creuar un cel d’aus i vols en cercle a través de les muntanyes que s’endinsa cap al misteri, tel·lúric i alat, de l’escriptura poètica, que enfila allò que encara ha de venir a bategar, a dir-se, i que neix endinsat i oriünd en la terra que crepita. Escindit en tres parts, «Líquens», «Paradísia» i «Floratge», la veu que hi cavalca és d’un tacte nu i delicat, la paraula esdevé eco d’un cant arcà i del ritme subterrani de les flors silvestres que neixen, es transformen i perviuen al llarg del llibre. A la primera part, els «Líquens», s’escampen en un text que nia a través del bosc i la seva vida oculta. Com taques de verd, revelen lentament tot allò que el jo poètic intenta palpar amb les paraules. La realitat del símbol sura amb el vent i ressorgeix corpòria en l’altre, neix amb la paraula i el cant i l’alè que remet a un cor de terra. La flor que dona nom al poemari, Paradísia, originària dels Alps, dels Pirineus i dels Apenins, viu als prats allà on es desboca el sol i creix sobre sòls profunds. D’aquests sòls profunds, els líquens com intuïcions, preguntes que beuen d’un fons immarcescible.
A la llavor hi ha la paraula, el dir més dens i profund, hi ha els símbols antics, l’anhel d’una busca. La integració d’allò secret, la veladura que deixa entreveure la realitat d’allò que no és aparent. Una «partitura crepuscular», d’arrel visionària, que esdevé un teixit fet de fragments. La simbologia mística —que traça un vincle amb la poètica lloberiana anterior i que traça noves constel·lacions— es revela i es transforma a través dels elements del foc i de l’aire, endinsant-se vers el sagrat: la font ardent de l’ànima, l’au que es dirigeix cap a l’amor. La segona part, «Paradísia», s’orienta cap a un temps de la pregària a la muntanya pirenaica: «L’encís que deixa el rastre/ de la delícia més silvestre;/ l’encens de plata i or/ que afirma el vesc/ i nega el jo». L’escriptura poètica del llibre neix en conjunció amb natura naturans, aquella natura que es troba en constant mudança i canvi i que mostra l’ocult anant més enllà d’una identificació romàntica. L’aparició del cercle, símbol solar, s’inscriu a l’imaginari lloberià remetent al cant d’un cos que muda de les seves capes fins a allò immaterial: «Tot és cos vestit de càntic/ i cada càntic es torna vent», una matèria que esdevé també en el temps i en una passió que es cabdella amb la presència de la natura, en recordança d’un ritme perdut, esquinçat per la «presència metàl·lica», i grava: «Som fruits i espires de temps/ dintre l’aigua que fumeja/ en el foc a dins del foc/ entre espectres i tenebres. / Una forma de bellesa/ viva en la foscor». Les flors com a doll de llum apareixen també al poema dedicat a la sexifòlia, el símbol antic que poblava objectes quotidians de les valls del Pirineu i altres regions: «Secreta la teva arrel/ inscrita a la pedra freda/ la memòria del teu hàlit de foc». La reminiscència a una col·lectivitat antiga, des d’allò sensible i delicat, sorgeix d’un escull de paraules: «expliqueu-nos que ens escrivíem amb dits de fang i ram d’amar».
La natura que es fa i es desfà, en constant canvi i guia en el camí perenne de la mística, l’encontre amb l’altre i amb les altres: animals, vegetals, humanes, o quan l’erotisme s’uneix amb el desig d’hibridesa amb allò vegetal, corpori i aquós. El poema apareix també com a font, com a tall lluminós que travessa el murmuri ja traçat per les místiques com Simone Weil, a qui Llobera dedica versos i que pobla l’imaginari ja iniciat en obres anteriors, però que aquí es mostra amb una claror manifesta, de bosc retrobat i elevat: «Les mateixes margarides del teu viure/ insurrectes pels senders, incendiades als bladars,/ enrogides sota l’alba pressentida». A la tercera part, «Floratge», la veu va esdevenint sospir i es baden en versos empeltats per silencis presents: «és el cant de l’exiliada/ que no sents / la caiguda de l’estranya/ en la memòria de ningú». La flor de les entranyes s’estira i esdevé arrel de la mirada, arrelada al vent, fent del llibre un conjunt de visions, apunts i lluminàries que agombolen l’experiència lectora.
Així, el llibre s’adreça, al misteri —de la natura, de l’escriptura, de les possibilitats del sagrat—, però sobretot, i aquí és on es deixa vetllar i encerclar per allò atàvic, obre viaranys des de la terra, des del cos, i n’escolta el batec. Talment com un camí de pelegrinatge interior, el jo poètic, segueix en constant travessia per la terra i corporifica les visions que ha recollit, delicadament, en aquest viatge encarnat. Un herbari d’estels terrals, creador d’un buit fèrtil per on ressonen cavitats de la tradició, i com afirmava Simone Weil, l’amor esdevé l’atenció: la bellesa present. I en aquest sentit, arribar a copsar o comprendre els símbols és no tractar d’interpretar-los, sinó simplement mirar-los, relacionar-los, escoltar-ne, fins que broti la llum del seu batec incandescent.
